Entrevista a Àngel Berenguer

Àngel Berenguer va ser alumne del gran mestre artesà Antoni Tur Costa, Gabrielet, amb qui va conviure durant 10 anys. Aquest mes de març Gabrielet hauria complit els 100 anys de vida.

2089
El ceramista Àngel Berenguer a la Plaça de la Constitució de Sant Francesc
Publicidad

Àngel Berenguer va arribar a Formentera per primera vegada als anys setanta, però no va ser fins el 1984 quan es va establir a l’illa de manera definitiva. La seva vida l’ha destinat per complet a la ceràmica, feina, passió i ofici que el creador encara conserva i que posa en pràctica dia a dia. Berenguer va ser alumne del gran mestre Antoni Tur Costa, ‘Gabrielet’, amb qui va conviure durant deu anys i que, precisament, enguany hauria fet els cent anys de vida.

– Durant aquest mes estam d’aniversari. Antoni Tur Costa «Gabrielet» hauria complit aquest passat 12 de març cent anys. Vostè va ser un dels seus alumnes. Quin record en té, del mestre?
Bé, jo d’en Gabrielet tenc molts records, no només un. N’hi ha molts de bons i molts de dolents, com és normal en la relació entre dues persones, però a la llarga sempre miram de recordar els bons. D’en Gabrielet tenc el record d’un home content, alegre, molt obert a totes les coses noves que arribaven a Formentera en aquella època, com el turisme. El record com una persona molt oberta i molt acollidora. En Gabrielet tenia unes ansietats artístiques molt grosses, li agradava molt dibuixar, i el seu fort sempre va ser fer peces grans amb relleu i motlles de guix, un ofici que va aprendre a l’Escola de San Fernando, a Madrid. Després el va agafar la Guerra Civil i va haver de tornar a Eivissa amb la seva família.

– La seva va ser una relació gairebé familiar amb Gabrielet
Sí. Vaig passar 10 anys convivint amb ell perquè realment menjàvem junts, vivíem junts i anàvem de vacances junts. Vaig passar 10 anys de «Lazarillo de Tormes», cuidant el iaio. De fet, quan estava malalt el portava al metge, o el portava a casa a dormir quan no es trobava bé. De totes maneres m’ho vaig passar bé amb ell i era una persona agraïda en uns aspectes, en altres no, ja que no entenia la vida moderna i de vegades tenia alguna sortida violenta per culpa dels records de la guerra. De fet, li van matar el seu pare i l’avi, un episodi que el va afectar durant tota la vida. I després es va separar de la seva dona i de la seva família, i no en va voler saber mai res de la seva família.

Publicidad
Supermercats de Formentera, Supermercat La Savina, Es Basic, supermercadoonilne.com

-Vostè és un artista consagrat en el món de la ceràmica. Quines influències va tenir Gabrielet en la seva obra i que conserva avui en dia la seva obra de la influència de Gabrielet?
D’Influències, n’hi ha moltes. És innegable que quan dos artistes s’ajunten s’influencien l’un a l’altre, sobretot en el dibuix. Per exemple, Gabrielet feia un dibuix de línia simple i amb aquesta línia simple tractava d’expressar el màxim possible, cosa que és bastant complex. Aquesta tècnica de dibuix simple, jo també l’he intentat de desenvolupar al màxim deixant que l’espectador interpreti la resta. Aquest és el llegat que vaig entendre que Gabrielet volia transmetre en la seva obra i que jo també he continuat.

Berenguer recorda amb estima la figura de Gabrielet

– De petit vaig tenir l’ocasió de conèixer en Gabrielet. De fet li vaig fer una entrevista per un treball de l’escola. Quan pens amb ell veig la imatge d’un home prim, amb una gran barba, seient a una cadira i envoltat de gats. Quina imatge conserva vostè del mestre?
És veritat que estava voltat de gats. N’hi havia de totes classes, n’hi havia un que l’havia agafat una trampa i li dèiem el Kanguroto perquè li faltava una cama i anava sempre a bots. Tots els animals tenien el seu nom. Teníem una cabra, na Queta, que fumava. Li donava un cigarret que se’l menjava i després es posava a botar com una cabra perquè sembla que el tabac la posava una mica cap enllà. Sempre hem estat envoltats d’animals, però sempre lliures, menys na Queta que estava fermada, perquè estàvem a prop de la carretera i teníem por que l’envestís un cotxe o una moto. Ni ell ni jo som persones de tenir els animals tancats, han de viure en llibertat igual que ho feim nosaltres.

– El pròxim 31 de març es farà a la Casa del Poble de la Mola un homenatge a la figura d’en Gabrielet. Serà una trobada de veïns per recordar al mestre… Hi assistirà?
Si hi fos en Gabrielet sí que hi pujaria, però com que és un homenatge fet per la família i per les institucions, no crec que hi vagi. A mi m’agradaria anar-hi si trobàs en Gabrielet perquè seria un reencontre molt emotiu, per a mi i per a ell. Si la família no se’l va estimar mai i ell tampoc s’estimava massa la seva família, trob que fer això no té sentit. La seva família el va deixar de banda i ell també els va deixar de banda i va ser una cosa mútua entre ells. Jo no m’hi ficaré, però seguiré en aquest cas els passos del meu mestre i tampoc aniré a veure la família. Faré el que ell hauria fet: no anar a veure la seva família.

– Parlem ara de la seva obra i del procés creatiu… Com és l’obra del ceramista Àngel Berenguer?
M’ha agradat sempre la ceràmica però també he tingut inquietud per tocar tots els temes i per això he fet pintura, olis o talla de fusta amb el desig de provar coses noves i també materials nous. Però la ceràmica m’encanta i m’agrada perquè té un procés molt llarg d’elaboració: has de pastar el fang, després ve la part química de la ceràmica amb una investigació de colors, ja que els ceramistes ens fem els nostres propis colors, fem proves mestres de colors, i tot això triga molt de temps. Per a mi la ceràmica és una passió i em diverteix fent totes les proves i per això com més temps estic, més em diverteixo. Al final surt el que surt. Les imatges que creo són molt de Formentera tot i que n’hi ha d’altres que no ho són. També tenc ceràmiques eròtiques que no les he presentat mai però que algun dia presentaré. No ho he fet fins ara perquè encara en la nostra societat l’erotisme és una mica tabú. Pel que fa a les imatges de Formentera m’agrada transmetre en les meves peces els costums que hi ha aquí, la gent com es mou o els paisatges de Formentera. La ceràmica, en part, és com la meva vida. Jo construeix una figura, la vaig modelant i em sent com un petit Déu que modela i fa una cosa que abans no existia. Faig una creació que surt directament de la meva ment.

Ángel Berenguer mostra una de les seves peces ceràmiques

– L’any 2012 vostè va apagar el seu forn de sant Ferran i va quedar tancat un espai de creació cultural que rebia moltes visites. Com l’ha afectat aquest canvi?
Aquest canvi em va afectar bastant perquè quan et tanquen el lloc on tens les eines de creació, és difícil, no és com la pintura que pots agafar un cavallet i anar a pintar on vulguis. En la ceràmica necessites un espai amb un forn i moltes coses al voltant que sense elles no ho pots fer. A Formentera, avui en dia, els locals no abunden o són caríssims i per això la creació ceràmica a l’illa la veig molt malament. L’especulació urbanística ha crescut tant que els artistes ja tenen molt poc a fer en aquesta illa. El turisme de masses desplaça els artistes. Això és trist però és així, ja que els artistes formen part també de la cultura i del record d’un lloc i de la creativitat d’una societat. Trob que avui en dia només la creativitat possible és la de fer diners i a mi m’entristeix molt que l’illa hagi agafat aquest camí.

– La seva obra està present a molts indrets de Formentera i també ha viatjat a altres territoris. De quina peça se sent més orgullós i per què?
Jo em sent orgullós de totes les peces, tant les que vaig fer en temps de Gabrielet com les que he fet després. Potser de la peça que em sent més orgullós sigui la que em va donar més feina per ser complicada o aquella tan petita, menuda i humil que va sortir només en dos minuts. Em sent orgullós de totes perquè seria com demanar-li a un pare de quin fill se sent més orgullós i crec que tots els pares se senten orgullosos de tots els fills.

– Vostè segueix fent peces de ceràmica i té un punt de venda d’obres a Sant Francesc. Quin és el present de la ceràmica?
Hi ha molta gent que s’estima molt la ceràmica però és una professió molt difícil, de molt de sacrifici i penso que la gent no té tanta preparació per sacrificar-se tota una vida per la ceràmica. No es pot fer una obra i treure sous ràpids. Una bona obra demana sacrifici i les autoritats no ajuden en res als artistes com a altres països. A Holanda o França els governs promouen la creació artística, però en aquests país els governants volen que treballem per amor a l’art.

A part de la ceràmica, Berenguer ha treballat també altres arts com la pintura

– Com veu vostè el món de la cultura en general a l’illa?
En general veig que hi ha molta gent amb ganes de fer moltes coses però penso que hi ha molt poc suport institucional. La cultura no només és l’ensenyança a l’escola, la formen els poetes, els escriptors, els cineastes, els pintors o els ceramistes com jo i tots plegats formam una part de la cultura.

-Gràcies per l’entrevista. Una darrera pregunta: demani un desig…
Deman que obrin els ulls els polítics d’aquesta illa i comencin a donar una miqueta de més suport a la cultura. Es dóna molt més suport als esports que a la cultura. Això està molt bé perquè jo he sigut un gran esportista, jugava a waterpolo i he fet natació tota la vida i aquí he fet pesca submarina, una afició que em permetia entrar a un món verge, sense tocar per la mà de l’home. Ara aquest món segueix sent verge però cada vegada està més depredat. El nostre mar sabem que cada dia està més contaminat, per desgràcia. I el desig és aquest, que tot tornàs a ser com abans, menys contaminació i que els polítics mirassin més per la vida de tots els habitants de l’illa i que els pobres puguin tenir el seu lloc on viure.

Publicidad