Tot va començar d’una manera un poc sibil·lina, afegint als meus comentaris, dins el meu escàs cercle d’amistats, certs tòpics feixistes com ara “amb Franco això no passava” o “venen de fora a robar-nos la feina i les dones”.
Sovint eren entesos com allò que volien ser: Una mena d’exageració sorneguera per a remarcar la deriva autoritària i nostàlgica que s’estava obrint pas en la nostra societat i que jo provava d’apaivagar, quan no menystenir, amb el meu particular humor.
Sigui per repetició, i perquè cada volta anava afegint més i més d’aquests apunts a la meva dialèctica, la cosa es va anar embrutant fins que algú prou estimat em feu adonar que més aviat semblava que aprovava aquelles estupideses ràncies.
Em va costar entendre on havia començat a deixar enrere el meu habitual sarcasme per a endinsar-me en un terreny desconegut, un paratge on fer conya sobre dècades d’una dictadura que ja gairebé ningú recordava havia creuat la fina línia vermella entre el cinisme i una realitat paral·lela on d’aquells anys només se n’evocaven les coses “bones”; els pantans, la manca de corrupció o la seguretat de caminar pel carrer sense témer que hordes de migrants indocumentats emparats en la foscor m’assaltassin a la recerca dels meus escassos recursos guanyats amb no pocs sacrificis.
L’autocensura va funcionar. Per uns dies, vaig tornar a ser aquell amic d’ocurrències brillants capaç de donar-li la volta a les coses sense necessitat de feridores referències a un passat millor i a un futur brillant a base de solucions populistes.
Dins meu, però, hi havia alguna cosa que es removia i revoltava. A les nits, em costava agafar el son. El cap rondava a banda i banda del coixí, sentia el pols com les passes d’algú que s’aturava arran de llit.
Llavors, encetava el conflicte. Qualsevol petita espurna d’allò viscut o absorbit durant el dia es transformava en una discussió aspra sobre la veritat. La meva i la seva, antagonistes, lluitant per fer-se un espai dins jo.
A cada exclamació sobre l’excés de la migra il·legal o la mentida del canvi climàtic, fins i tot de la certesa que la Terra és plana, jo intentava rebatre amb arguments que a la volta eren qualificats de mentides, manipulacions i ximpleries pròpies de la meva ment feble i covard. Llavors, entràvem en un bucle on tots dos volíem tenir la raó sense concedir ni un pam de terreny i la batussa s’allargava fins que, més tard que d’hora, queia derrotat en els braços de Morfeu.
Em llevava cansat, cada dia pitjor.
Començava a no rendir a la feina i a discutir per coses nímies amb qui menys s’ho mereixia. Així que vaig recórrer a les infusions de passiflora primer, i a coses més fortes després, per a fer callar aquella veu reaccionària.
I vaig dormir. O almenys m’ho semblava, tot i que arrossegava un poc de fatiga que no acabava de desaparèixer malgrat que ara més que mai respectava escrupolosament les indicacions del prospecte de les pastilles i m’allitava poc després de l’hivernal solpost per a habitar dins el llit un mínim de nou a deu hores. Fins a dotze en cap de setmana.
Llavors va ser quan van començar a aparèixer a les meves xarxes tot de notícies i enllaços relacionats amb les dretes més extremes. Cliqués on cliqués, l’algoritme em dirigia a territoris on el supremacisme i la bandera preconstitucional maldaven per a anul·lar qualsevol escletxa d’humanitat i tolerància.
Jo dormia profundament, i sota la llum del sol tornava a rendir gairebé tant com abans que tot començàs. Però vivia intranquil. En el fons, sabia que quelcom no anava bé.
Una nit, després d’un bon tiberi i massa cervesa, la bufeta va decidir interrompre la pau habitual tot obligant-me a partir cap a l’excusat per a alliberar l’excés d’orins.
M’ho vaig trobar en encendre el llum: Tot un mosaic de retalls de fotografies de líders nazis i feixistes decoraven el lavabo, algunes tirades a terra, altres sobre la pica, com si algú les hagués deixat allí amb presses de no ser enxampat.
Una d’elles, gran, a color, amb l’efígie del president Trump, regalimava una substància blanquinosa i viscosa que li esquitava part de la cara i la gorra del ‘Make America Great Again’.
Vaig recollir amb fàstic tot aquell altar d’engendres i pasquins polítics de precampanya electoral encartonats i humits. Arrugats dins una bossa qualsevol, me’n vaig desfer abocant-los al contenidor de rebuig emparat en l’anonimat d’aquella nit de lluna minvant.
Ara ja no era qüestió de témer el pitjor, sinó d’aturar aquell ‘allò’ que ja era palpable. Vaig registrar l’apartament de dalt a baix fins a trobar ben amagats rere armaris i sota fons de calaixos pòsters i revistes d’estètica neonazi, fins i tot un platet de cafè amb el rostre d’en Mussolini estampat, uns calçotets rojigualdos marca CarreroBlanco i una botella de ‘vino español Generalísimo’. Porqueries vàries que van anar de pet a la foguera de les vanitats.
Al capvespre vaig ficar-me al catre tranquil, convençut que la neteja a consciència de la meva llar anava acompanyada de l’esterilització de la meva ànima.
Vaig llevar-me relaxat, gaudint del cafè i la dutxa relaxant amb aigua a punt de bull amb xampú d’aroma vainilla. Era un dia esplèndid, d’aquells que conviden a agafar la bicicleta per a travessar el barri pedalant mentre pensava ‘tot en ordre’.
Però no! A la paret del fossar vell, sang sobre blanc, hi gotejava tendre un ‘¡Pedro Sánchez Hijo de Puta!’ de cal·ligrafia familiar. El mateix vermell d’esprai havia servit per decorar amb esvàstiques la seu dels socialistes i amb un ‘Moros de mierda’ les vidrieres de l’oratori del centre musulmà del poble. Finalment, a la persiana de la feina m’hi vaig trobar un ‘Ets un puta covard’ encara fresc amb el meu nom encerclat per una diana que em vaig apressar a netejar abans d’obrir el negoci.
Vaig voler concertar cita urgent amb el psiquiatre aquella mateixa tarda. Sense èxit. Em podria atendre l’endemà al matí, em va dir la veueta de recepció pel telèfon tot apuntant-se les meves dades i acordant sessió per a les vuit tocades.
Va ser un dia de merda. La gent comentava les pintades, la ràdio local se’n feia ressò, els municipals rondaven pel barri fotografiant els grafitis i tot seguit els operaris de l’Ajuntament s’afanyaven a aplicar la Kärcher a pressió damunt les proclames ultra.
El cercle s’estava estrenyent.
Matí, tarda, solpost, foscor. Només mancaven unes hores perquè el doctor m’escoltàs al divan, definís el millor tractament i decretàs el meu ingrés en alguna suite embuatada d’alguna institució per a malalts mentals perduda entre els boscos de caducifòlies al nord plujós de la comarca.
Fins llavors, sols havia de fer una cosa: Mantenir-me despert per a impedir que allò sorgís del meu racó fosc provant de fer realitat l’amenaça de la diana encerclant el meu nom.
Vaig aclucar un ull sense voler, sense adonar-me’n. El següent que recordo és una llum molt potent venint cap a mi i el beep-beep de la màquina de l’habitació de l’hospital on em vaig despertar amb les cames trencades, diverses costelles fracturades i un lleuger mareig probablement relacionat amb el traumatisme cranioencefàlic que havia patit en ser atropellat per un tren de mercaderies no gaire veloç quan travessava per l’estació amb un mall després d’haver destrossat part de les vies de l’AVE.
Hauria pogut morir. De fet, estic segur que ell volia que morís aquella nit, abans que cap tractament aconseguís separar-lo de mi i erradicar-lo per sempre més.
El meu advocat em diu que fa de mal dir. Per sort, els sensors del ferrocarril van detectar el trencament a les vies i els combois d’alta velocitat van aturar abans del desastre. Però del judici no me’n salva ningú, i hauré de caminar amb muletes el que em resta de vida i encara sort.
D’ell no n’he tornat a saber res. Això sí, duc una turmellera electrònica per a estar sempre localitzable. I a les nits de lluna plena i vespres del 18 de juliol, em faig tancar en una habitació del pànic, no fora cas.








































