“La democràcia espanyola es va aixecar sobre milers de morts a les carreteres”, Entrevista a Artur Parrón

Artur Parrón Guasch va néixer a Santa Eulàlia el 1973 i es va llicenciar en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1996. Durant la seva carrera professional ha realitzat diferents estudis sobre la Guerra Civil a Eivissa i Formentera i alguns d’aquests estudis s’han convertit després en llibres. Uns anys més tard, concretament l’any 2009, va publicar un altre llibre sobre l’exili dels ciutadans de Balears a Mèxic. Artur Parrón és activista de la Memòria Històrica i representant del Fòrum per la memòria i, des de l’any 2013, és el coordinador general d’Esquerra Unida a Eivissa i Formentera

L'historiador Artur Parrón a Sant Francesc

– Artur, vares néixer a Eivissa, a Santa Eulàlia, com alguns dels repobladors de Formentera, però ara vius aquí on has creat la teva família. D’on ets, d’Eivissa o de Formentera?

Vaig néixer a Eivissa, visc a Formentera i crec que un és sempre del lloc on creixen els seus fills.

– Ets llicenciat en Història. S’ha de conèixer el passat per entendre el present?

Sí, i cada vegada es fa més evident que és necessari conèixer el passat per saber on som i per tenir algunes pistes de cap a on volem anar i cap a on no volem anar.

– Artur, la Guerra Civil i la postguerra és una etapa que has estudiat a fons i, de fet, has publicat diferents estudis i llibres sobre aquesta etapa. Com podem definir aquest període?

Bé, és un període bastant trist. Encara tenc la impressió també que és bastant desconegut i crec que és un període encara massa carregat de tabús. Pensam que la dictadura va ser molt llarga, es va imposar una por generalitzada perquè les autoritats es van encarregar de fer-ho així i, de fet, aquesta és una de les causes per les quals encara és un període no desconegut del tot però sí que podríem dir que encara falten coses per desenfilar.

Artur Parrón Guasch

– Ets activista de la Memòria Històrica i, de fet, ets el representant de Formentera del Fòrum per la Memòria. Quina feina fa aquest fòrum?

La nostra feina és la de recuperar la memòria històrica, especialment la memòria de la Segona República, de la repressió franquista i de la dictadura. És curiós, però, que a Formentera, tot i ser un espai petit, crec que és el lloc on més bona feina hem fet. Aquí a Sant Francesc tenim un monòlit que recorda els cinc formenterers que varen morir a Mauthausen, tenim un monòlit al cementeri nou de Sant Francesc recordant les víctimes de la colònia penitenciària i ara tenim un monòlit a la porta del fossar Vell de Sant Ferran recordant les cinc víctimes de la repressió a aquell poble i, com se sap, feim cada any un acte en memòria dels que estigueren tancats a la colònia penitenciaria de la Savina. Per tant, s’ha fet molta i molt bona activitat a les dos illes i, en especial, a Formentera.

– Fa uns mesos es va fer una investigació al cementeri de Sant Ferran per tal d’exhumar les restes dels cinc formenterers afusellats pel règim franquista i enterrats a aquest cementeri. Les restes no varen ser de tot localitzades. Més tard es va fer un petit homenatge a les víctimes. Amb aquests actes s’està fent justícia?

Jo trob que sí. Crec que es fa justícia recordant-les perquè la feina i els esforços de la dictadura varen ser molt grans per silenciar els noms i silenciar els familiars i pens que en certa manera s’està fent justícia. Un dels lemes del moviment per a la recuperació de la memòria històrica és: veritat, justícia i reparació. Òbviament la reparació és de tipus moral, però crec que en el cas de Sant Ferran ho hem aconseguit. Tenim la veritat, més enllà que s’hagin trobat o no les restes, perquè les evidències són clares del que va passar, tenim els noms de les víctimes i tenim també potser el més important, que és l’agraïment i la sensació que els familiars se senten reconfortats després d’aquests homenatges, haguem o no trobat les restes.

– Encara queden fosses per exhumar a Formentera? S’han d’exhumar aquestes fosses?

Sí, el més ideal seria que s’exhumassin totes les fosses, però és evident, i basant-nos en informes arqueològics, que algunes fosses són viables i altres no ho són. Es va optar per la fossa de Sant Ferran perquè era la viable, però altres fosses com la des Pujols o el Cementeri Vell de Sant Francesc i la fossa principal de la colònia, que està al cementeri nou, en principi no són viables perquè hi ha hagut molts enterraments posteriors i no hi ha una certesa clara que tenguessin èxit, per això es va iniciar amb Sant Ferran.
Arran de la Llei de Fosses del Govern Balear es va constituir una comissió tècnica en l’àmbit interinsular on hi ha diversos tècnics i representats de les associacions i va ser una decisió conjunta. Així com obrir Porreres a Mallorca, també es va decidir allà obrir Sant Ferran a Formentera i s’ha decidit també obrir unes altres aviat a Mallorca i intentar-ho també a Eivissa aquesta tardor. Per tat, no és una decisió ni de Consell ni de Govern, ni del Fòrum, ni meva, sinó que és una decisió que es va prendre en aquesta comissió tècnica de fosses.

Artur Parrón és historiador i membre de la memòria històrica

– Molta gent encara pensa que l’Estat espanyol té un deute pendent amb les víctimes del franquisme. Això és així?

Sí, absolutament. La democràcia espanyola es va aixecar sobre milers de morts a les carreteres. És el segon país del món amb més fosses comunes després de Cambodja i nosaltres sempre hem dit que una democràcia com cal no es pot aixecar sobre aquestes bases. Si el franquisme va fer tot el possible per expandir un silenci absolut, durant els 40 anys de democràcia no s’ha fet la feina que s’havia de fer. El 2007 es va fer una llei de memòria però no va estar dotada i no es va desenvolupar i, ara mateix, és una llei més de la qual no tenim gaires notícies i al final són les associacions i el compromís d’algunes institucions com per exemple el Consell de Formentera i el Govern Balear actual que fan possible que hi hagi exhumacions.

– Artur, ets el coordinador general d’Esquerra Unida a Eivissa i Formentera. Podríem dir que ets un home d’esquerres, explica’ns aquest concepte en la societat actual…

Aquesta és la pregunta del milió d’euros. Cada persona que se sent d’esquerres t’ho definiria d’una manera diferent segurament, però jo pens que ser d’esquerres ve dels valors de la Il·lustració, del segle XVIII i bàsicament és llibertat, fraternitat i justícia social. Bàsicament és això, i no li hem de buscar més -ismes; després cada persona es definirà d’una manera més concreta, com jo per exemple, que em definiria com a una persona marxista. Però crec que la igualtat, la fraternitat i la justícia social, especialment, formen part dels ideals de tothom que es defineixi d’esquerres.

– I en el cas de Formentera, Esquerra Unida també hi és com a formació. Esquerra Unida de Formentera es presentarà a les pròximes eleccions?

Nosaltres, Esquerra Unida Formentera, ens vàrem presentar fa uns mesos com agrupació, una agrupació que des del 1996 no es presentava a les eleccions. En aquell moment es va presentar com a cap de llista una dona, na Kole Seoane i ara creiem que hi ha un espai a l’esquerra en aquesta illa i, per tant, la nostra obligació com a partit polític és presentar-nos a les eleccions per veure si les nostres propostes tenen ressò i tenen rebuda, però encara falta molt per decidir de cara a les eleccions de 2019 que són al Consell, al Govern Balear i també seran europees. Per tant, anam treballant i recollint propostes i anam parlant amb gent a veure quin és el sentit de la gent respecte una hipotètica i llunyana encara candidatura.

– El passat 14 d’abril, vares participar en l’acte que es fa cada any as Campament. En aquell acte vares dir una frase que no va sonar massa convincent en els temps que corren… “La República està més a prop que mai”. Sembla que encara queda molt per fer, no?

Va ser un discurs improvisat perquè feia molt mal temps i jo no m’esperava l’afluència de gent que hi va haver l’altre dia i em va sorprendre molt positivament. Però jo crec que sí, que els ideals republicans a poc a poc i amb l’ajuda de mitjans de comunicació s’estan estenent. No es tracta només de canviar un cap d’estat hereditari per un cap d’estat escollit, va molt més enllà. La separació de poders, la laïcitat d’un estat i les polítiques de justícia social crec que fan república; és cert que ara, per la conjuntura, no sembla que sigui així, però tenc la impressió que cada vegada més gent creu que són necessàries aquestes coordenades i, per tant, som optimista i potser no és un fet que veurem massa aviat però que el veurem, sens dubte i és més que necessari.

– Tindrien validesa avui en dia els ideals republicans?

Absolutament, els valors republicans tenen validesa des del segle XVIII. Justícia social, igualtat, llibertat… per què no? Cada vegada hi ha més gent al carrer demanant i exigint aquests valors, per tant, encara que no ho sembli, hi ha motius per ser optimista.

Artur Parrón a l’acte d’homenatge als represaliats republicans

– Estem governats per una monarquia però sembla que no està massa qüestionada. Quin paper té avui en dia la monarquia?

És una monarquia parlamentària i això no deixa de ser un oxímoron. El fet d’haver-hi una monarquia vol dir que els reis o reines no es lleguen un llinatge o una feina sinó que es lleguen un país. Fa uns anys Joan Carles I, va llegar no tan sols un càrrec, molt ben remunerat per cert, sinó que va llegar tot un país al seu fill. Això al segle XXI és absolutament antidemocràtic i no té raó de ser. Per molt més que vulguem pintar una monarquia de representativa, que ens fa quedar bé de cara a l’exterior, és un anacronisme absolut, i és més, no sé quina utilitat pot tenir per a la democràcia. És cert que als primers anys de la transició es va vendre com una monarquia que va ser el motor de la transició però això és absolutament fals. El motor de la transició varen ser els anhels de llibertat i democràcia de tota la població espanyola i ara la validesa d’un règim monàrquic és absolutament nul·la segons la meva opinió.

– Creus que la societat espanyola està preparada avui en dia per debatre de forma seriosa si volen monarquia o república?

Jo crec que sí. De fet és un debat que la mateixa monarquia hauria de permetre perquè és un debat sa, és un debat just i és un debat democràtic. Que hi ha més sa que debatre o decidir sobre la nostra forma d’Estat? Per tant, crec que s’haurien de fer més esforços per propiciar aquests debats.

– A Catalunya tenim un exemple d’una part important de la població que lluita per la defensa de la República. Són homes i dones lluitant per una causa perduda?

Crec que no. Si és una causa perduda o no ho dirà el temps. Són en tot cas homes i dones, més o menys dos milions de ciutadans, lluitant per una finalitat que creuen justa. Per tant, crec que l’Estat espanyol més enllà de reprimir i aplicar el 155, el que hauria de fer és asseure’s a dialogar amb els representants escollits per aquests dos milions de persones, que no són pocs.

– Tornem a Formentera. Es Campament de la Savina, tot i l’estat amb el qual es troba, ja és BIC de manera irrevocable. Per què és important preservar aquest espai de memòria?

Bé, és important preservar aquest espai de memòria i tots els espais de memòria. Aquest espai en concret és important perquè hi va haver més d’un milenar de presos, d’homes portats de tots els extrems de l’Estat, inclús des de Canàries, allà tancats, passant penúries i fam i passant els seus darrers moments de vida i, per tant, és un espai de memòria que s’ha de preservar per pròpia dignitat de l’illa. En aquesta colònia vàrem tenir uns dels camps de presoners més durs de Balears, si no el més dur, i això ho diuen els testimonis que varen passar per nombrosos establiments penitenciaris i diuen que com a Formentera no ho varen passar tan malament i crec que és de justícia i seria una mostra de dignitat d’aquesta illa preservar aquest lloc com a espai de memòria, com espai per aprendre i com espai per saber cap a on no hem d’anar.

L’ historiador Artur Parrón durant els actes preparats amb motiu del Dia de la República

– Què s’hauria de fer as Campament perquè tothom sabés el que va passar en aquest lloc?

Crec que com més coses de caràcter educatiu o museístic es fessin, millor, ara també entenc que una vegada protegit, hi ha uns tècnics i uns governs que ja decidiran ells exactament què hi volen fer però crec que una vegada assegurada la seva protecció estaria bé algun projecte de caràcter museístic, un centre d’interpretació, un memorial i enfocat sempre a la part pedagògica perquè al cap i a la fi, un espai de memòria és això: fer pedagogia.

– Artur, ets autor del llibre L’exili balear a Mèxic. Es parla d’entre 16 i 20 mil exiliats espanyols a aquest país, 69 d’ells ciutadans de Balears i concretament 12 eivissencs. Com va ser aquest exili?

Va ser un exili com tots els exilis. Va ser un exili forçat per unes circumstàncies polítiques i en aquest cas per unes circumstàncies també militars, un exili que per a la majoria va començar havent de travessar la frontera de Catalunya i França, és a dir pels Pirineus, que va continuar per uns camps de concentració habilitats o improvisats pel govern francès al sud de França i després un llarguíssim viatge fins a Mèxic i després començar de zero. Va ser començar de nou a una societat amb una tradició d’acolliment de refugiats molt gran, per sort, i amb una societat que els va rebre no amb els braços oberts, perquè això no seria veritat, però en la qual es van poder integrar de forma plena i varen contribuir a la societat mexicana.

– Tenc entès que Mèxic és un país que estimes i que el coneixes de prop, de fet, hi has estat vivint cinc anys. No és així?

Hi vaig anar a fer el meu postgrau i després ja em vaig quedar per allà fent diferents coses, entre elles viatjar, vàrem estar treballant també a la Universitat i vàrem estar fent els treballs de postgrau que tocaven i en el meu cas sobre l’exili espanyol a aquell país, i d’aquí ja va sortir el projecte de treballar sobre l’exili balear també a Mèxic.

– Vares tenir l’oportunitat de conèixer algun descendent o algun exiliat de Balears?

Sí, en vàrem entrevistar a alguns pel treball i allà hi ha un centre que és l’ateneu espanyol que era el lloc que van fundar els mateixos refugiats l’any 41 o 42 i que encara funciona com a tal, era el centre de reunió de tots els refugiats espanyols i, els familiars dels refugiats, encara se segueixen reunint en aquest centre, el centre del Districte Federal i preservant la memòria de la república a Mèxic.

Comentarios

comments

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here