“Tot el que he escrit neix de treure punta a emocions”, Entrevista a Vicent Ferrer Mayans

En Vicent Ferrer Mayans és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i actualment és professor de català a l'Institut de Formentera, l'IES Marc Ferrer. Durant la seva trajectòria professional ha fet de guionista i dibuixant de còmic, segueix fent de dramaturg, és redactor de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera i ha estat autor d'un gran nombre de publicacions en català, la majoria d'elles de caràcter teatral

Vicent Ferrer Mayans a Sant Ferran

– Vicent, vares estudiar filologia catalana. Per què et vas decidir per la carrera de filòleg?

A voltes es prenen decisions per processos inconscients. Segurament la meva decisió d’estudiar filologia neix a partir de la percepció d’una situació de canvi i de l’impuls de protegir elements culturals en perill, entre ells la llengua pròpia. Jo havia nascut, crescut i pres consciència de les coses a una illa on tot estava en transformació. És a dir, a Formentera hi havia coses noves que venien de fora i coexistien amb una cultura tradicional que havia set la mateixa durant molts de segles. En el tema de la llengua hi havia realment un conflicte. També és veritat que, curiosament, una persona que em va fer valorar molt la literatura va ser un professor madrileny de literatura espanyola, en Jesús Gómez Ayet. Després tots tenim la capacitat de fer una transferència cap a altres matèries, en aquest cas jo la vaig fer cap a la llengua i la literatura catalana.

– I aquell perill del qual abans no eres conscient, ara és real?

Sí, de fet la situació sociolingüística es pot definir amb les mateixes paraules: conflicte lingüístic. Molta gent entén aquest conflicte d’una manera esbiaixada, com si la gent estigués emprenyada els uns amb els altres i no és així; això seria un conflicte civil. El conflicte lingüístic vol dir que trobam dues llengües en un mateix àmbit d’ús i això comporta que els seus parlants hagin de triar-ne una que, evidentment, sempre és la que té menys prejudicis associats.

Vicent Ferrer Mayans és filòleg, professor i escriptor

– I pel que fa a la llengua catalana a Formentera, la situació actual ha canviat d’ençà que vares començar a estudiar?

Sí, podríem dir que la societat ha canviat molt i els usos lingüístics han canviat molt. Fa 30 o 40 anys encara existien uns àmbits d’ús, uns reductes on s’utilitzava un català patrimonial, dialectal, amb una capacitat expressiva molt gran i avui en dia i per simple substitució poblacional tot això ha desaparegut. Pot haver desaparegut en gran part aquest món expressiu tan particular, però en paral·lel a això el català ha anat guanyant presència al món educatiu i, gràcies a això, molta gent està capacitada per viure en una comunitat bilingüe sense ser exclosa per motius de llengua i amb capacitat d’adreçar-se al client o al turista en un entorn on té tanta presència el sector de serveis.

La cosa ha canviat molt però tenim el mateix conflicte de fons, amb una llengua catalana que ha estat durant tres-cents anys perseguida i relegada als àmbits informals i, encara que les lleis hagin consagrat una certa oficialitat, la inèrcia cultural fa la seva feina. Molta gent renuncia a utilitzar el català per inèrcia dels moments en què estava prohibida. D’altra banda tenim el castellà que té el 99 per cent dels mitjans de comunicació que la fan servir i que té una presència absolutament transversal. És a dir, si avui en dia hi ha una llengua normal a Formentera, aquesta és el castellà. Es pot néixer, créixer, desenvolupar-se i morir en castellà, però no pots fer això només en català.

– Com molts joves de l’illa, vares haver de treballar per poder pagar-te els estudis, en el teu cas vares treballar de mecànic de bicicletes… Com recordes aquella època?

La record amb les mans untades d’oli cada dia, treballant matí i tarda, atenent la gent i aprenent i perfeccionant el poc que sabia d’anglès, ja que treballava a una zona on hi havia molts escocesos. Durant aquella època vaig aprendre el poc que sé d’alemany, ja que l’italià encara no es practicava, i bé, era una feina tan repetitiva que permetia pensar. Record amb tendresa aquell moment.

– Actualment imparteixes classes de llengua catalana i literatura a l’Institut Marc Ferrer. Què ensenyes als teus alumnes?

Els enseny adverbis, determinants, sintaxi, tipologia textual i tot el que diu el currículum. A més d’això intent que d’alguna manera els alumnes ho valorin i valorin el fet mateix de l’aprenentatge. Intent que siguin feliços a través de la meva matèria. Sé que alguns dels meus alumnes no usaran la llengua catalana mai però sé que com a mínim la respectaran i respectaran els drets dels altres a usar-la i això és el que bàsicament intent ensenyar-los.

Vicent Ferrer Mayans ha publicat un gran nombre de textos teatrals

– Imagín que moltes vegades els professors també aprenen dels seus alumnes. Què aprens dels teus alumnes?

Dels meus alumnes he après a ser millor professor. Quan tanc la porta de la classe i estic amb els meus alumnes és per mi un moment de felicitat.

– I pels alumnes és també un moment de felicitat?

Hauries de preguntar-los-ho a ells. Jo sóc un professor que xerra, que explica, i les meves classes requereixen silenci i atenció. En les meves classes hi ha lloc pel debat, i molt. No sóc un professor rodejat d’elements informàtics. El que sí que puc dir és que sempre intent evitar la tensió dins de les aules. La tensió és el principal enemic de l’ensenyament i no es pot aprendre sota tensió.

– T’has especialitzat en literatura medieval i moderna i has publicat diversos estudis monogràfics i articles de crítica literària. T’agrada la literatura?

Sí. M’agrada la literatura més que la lingüística i dins de la literatura, la medieval és la que realment més m’interessa. Durant els primers anys després d’acabar la carrera vaig aprofundir en la literatura medieval i moderna a través d’uns cursos de doctorat i alguns estudis que em van publicar. Pel que fa a la crítica literària, va ser una activitat que vaig fer en paral·lel en un moment determinat a la Revista de Catalunya.

– Aprofitant el boom del còmic vas participar junt amb més companys en un fanzine en català titulat ADN, en el qual feies de dibuixant i guionista, una publicació que va tenir molt d’èxit. Explica’ns aquesta experiència.

Sí, als anys 80 en Juan Moreno i jo ens dedicàvem a dibuixar còmics i vàrem començar a crear una petita revisteta amateur, un fanzine que es deia ADN. En aquesta revista aconseguírem implicar altra gent que també era consumidora de còmic i vàrem aconseguir crear aquesta publicació que tenia una temàtica formenterera i una altra part molt entroncada en les temàtiques de moda d’aquell moment: ciència ficció i fantasia heroica. Nosaltres llegíem autors com Arthur C. Clarke, Richard Matheson, Robert E. Howard, el creador de Conan el bàrbar, i la revista va passar per diverses etapes. De fet, vàrem seguir fent la revista mentre estudiàvem a Barcelona i la vàrem continuar després d’acabar els estudis; després li vàrem canviar el nom i es va passar a dir Cosmos Factory. També, en un moment determinat, la vàrem imprimir en una impremta. La veritat és que vàrem tenir molta sort amb aquesta revista perquè a unes quantes persones, com el periodista Xicu Lluy, els va interessar bastant i ens varen ajudar molt a obtenir subvencions o a donar-li visibilitat a la premsa. Cal dir que era una revista en català, que era un tret definitori molt important. Hi havia gent que ens llegia perquè l’escrivíem en català, tot i que habitualment no llegia còmic; d’altra banda, els que llegien còmic en castellà varen entrar en contacte amb la llengua catalana escrita. La veritat és que aconseguírem vendre prou a Formentera però també és veritat que sortíem cada molt de temps. Va durar fins que els seus integrants van consolidar les seves professions i ara fa tres anys, el 2015, se’n va fer una edició unitària i integral de tots els números d’ADN i Cosmos Factory acompanyada d’un pròleg on s’explicava la història de tot aquest procés.

– La teva faceta com a escriptor de textos teatrals també ha estat destacada amb la realització de diferents publicacions…

Després de publicar els meus primers estudis relacionats amb llengua i literatura i una monografia que era l’edició crítica dels Llibres d’Entreveniments del segle XVI, que era la meva tesina de llicenciatura retocada, vaig començar a treballar de professor a l’Institut de Formentera i en el Departament de Català teníem assignada l’assignatura de teatre, que es feia a quart d’ESO. Va ser llavors quan vaig coincidir amb un professor molt dinàmic per organitzar els al·lots per fer teatre, en Tòfol Bisquert, i vaig agafar un guió de còmic que m’havia fet peresa dibuixar i el vaig dramatitzar. D’això en va sortir una petita obra que va ser representada pels al·lots i la vàrem dur a Catalunya i al País Valencià. Després, per mostrar l’agraïment als meus alumnes, que havien fet una enfeinada, vaig dur l’obra a una editorial local perquè l’imprimissin. Crec que el text era bo, n’estic content. Després l’any següent vaig repetir això amb un altre text. D’aquesta manera varen sortir les primeres publicacions de teatre juvenil, en els anys 2001 i 2002.

Més tard vaig anar escrivint altres coses i les anava presentant a premis que sortien i, de fet, en vaig guanyar uns quants: entre el 2003 i 2006 vaig guanyar quatre premis grossos, entre ells el Premi Ciutat d’Alcoi, que en aquell moment era dels més cèlebres. Vaig quedar també finalista del premi Born de teatre, que era el premi privat amb més dotació econòmica de l’Estat i que es dóna a Menorca. De tot aquell moment varen sortir publicades també algunes peces de teatre juvenil i, curiosament, les dos que van treure els premis més importants encara estan inèdites, que són Tramuntana morta i Carnatge. Després tenc alguna recopilació de peces breus i alguna traducció i adaptació que s’han publicat en volums més petits.

– Vicent, arriba un moment que poses en pràctica la part teatral amb Espai F_, no és així?

Sí, a partir del 2009 es va crear Espai F_ i la nostra inclinació artística ja va anar més per un camí d’experimentació i, per tant, el factor text va deixar de ser el centre. Així com en un teatre tradicional tota l’escenografia, il·luminació o la feina de direcció van en funció del text, en un enfocament com el nostre el text es converteix en una capa més. I dins aquesta línia hem treballat textos que no són pròpiament textos dramàtics. Són textos de caràcter descriptiu, intimista; són monòlegs que poden ser dramàtics i poden no ser-ho. Per tant, tot el que he fet amb Espai F_ no m’atreviria a dir que sigui una dramatúrgia com la que vaig començar a fer fa una quinzena d’anys.

– Alguna vegada has dit que el teatre és un mecanisme d’indagació en les emocions… això és així?

Sí, i de manera claríssima. Tot el que he escrit neix de treure punta a emocions o a línies de curiositat que tinc des de fa mot de temps i moltes d’elles estan basades en la història de Formentera, encara que després es transformi en un espai que no és Formentera. Els meus textos parteixen de situacions que jo he viscut durant la infantesa, persones o fets, o que he estudiat a fons. La Guerra Civil, per exemple, o el repoblament de Formentera són temes que he fet servir. Al final, elaborant tot aquest material tan íntim trobes respostes i aprens a pensar-te a tu mateix d’una altra manera.

– Si haguessis d’escriure un text teatral reflectint el moment actual, quin gènere seria?

Seria una tragèdia. El que més caracteritza el moment actual és la comunicació, la post veritat o la inexistència d’interès cap a la distinció entre veritat i mentida. Es caracteritza per la manipulació de les masses i per la creació de veritats a força de repetir mentides i aquests fets crec que ens marquen el destí. No sé si hi ha ningú que se’n pugui sortir d’això, per tant, per això ho qualificava de tragèdia, perquè tothom té un final cantat. I si hi ha una sortida, no me la sé imaginar. La societat actual em desconcerta i em preocupa.

– Per tant podem dir que la vida és un teatre?

Home, si no t’impliques, es poden contemplar les coses amb una certa calma i serenitat perquè hi ha un distanciament. Això fa que algunes coses no les gaudeixis tant però que tampoc les pateixis tant. Jo ho relacionaria amb aquesta paraula de moda que es diu resiliència, amb la capacitat de pensar que el teu objectiu és arribar a l’endemà i no canviar grans coses. Per tant no entrar en discusions, deixar que el món passi davant dels nostres ulls, no fer-se mala sang, potser això és contemplar el món com un teatre.

– Però aquest no és el vostre estil. Precisament des d’Espai F_ s’intenta que l’espectador s’involucri amb l’obra… Vols dir que prefereixes ser un espectador abans que un actor en aquest teatre de la vida?

No em sent còmode en aquesta dicotomia. Potser involucrar-se requereix prèviament contemplar. En el nostre teatre intentam emocionar l’espectador.

– M’han dit que ets també un gran aficionat al cinema. Quines són les pel·lícules o els actors que més t’han marcat?

Sí, em consider cinèfil. A mi m’agrada el cinema nord-americà que per això els nord-americans van ser els inventors del cinema. I m’agraden les històries en clau de gènere i això es pot aplicar a tot l’art seqüencial: teatre, cinema, còmic, etc. Un gènere que ha estat creat des del mateix cinema com és el western a mi em fascina i, de fet, crec que hi ha quatre o cinc westerns que crec que són obres cimeres en la història de l’art com Centaures del desert, Unforgiven, Once upon a time in the west, etc.

– I els teus actors favorits?

La veritat és que no he set mai molt mitòman amb el tema dels actors i pens que hi ha actors que han arribat a fer grans pel·lícules perquè hi havia grans guions, grans històries i això els ha fet grans, més que no per la seva estricta feina actoral. Et podria destacar Clint Eastwood, molt més com a director que com a actor.

– Vicent, ets autor també d’un llibre de cuina junt amb Artur Portes, La cuina de Formentera, un llibre de receptes tradicionals que s’ha tornat a reeditar… és bona la cuina de Formentera?

Record que durant tot un hivern vàrem treballar de manera molt intensa amb aquest llibre els tres coautors, n’Artur Portes, en Vicent Pins i jo mateix, i les sessions de treball consistien a elaborar uns plats, fotografiar-los i menjar-nos-els. Aquest darrer detall és molt important perquè totes les receptes d’aquest llibre han existit com a plats que s’han menjat; no són plats que s’han fabricat per una foto que sol ser molt habitual en llibres de cuina. És a dir, els plats que apareixen són els que són i no enganyem a ningú. Crec, per tant, que combinar aquesta naturalitat i realisme en l’elaboració i l’elegància de les fotos té bastant de mèrit. De fet és el llibre en què més he gaudit mentre l’escrivia.

Vicent Ferrer Mayans és autor juntament amb Artur Portes i Vicent Pins de La Cuina de Formentera

– El pròxim dia 17 d’abril es farà la presentació de la reedició del llibre, no?

Sí, pensa que aquest llibre va néixer com un encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics i el vàrem presentar l’any 2011, però es va esgotar aviat i molta gent l’estava demanant i no el trobava. Ara hi ha hagut una editorial valenta com és El Gall Editor que s’ha volgut fer càrrec d’aquesta reedició, que continua tenint ajut institucional malgrat que és una iniciativa privada. Em fa especial il·lusió aquest llibre; no és el primer que m’editen, però sí el primer que em reediten.

– Després de participar en aquest llibre, quina valoració fas de la cuina que es fa a Formentera?

La cuina de Formentera és una expressió local, amb els seus matisos, del que és la cuina catalana. I la cuina catalana s’explica millor en contrast amb altres cuines veïnes, en raó de la presència o l’absència de determinats ingredients o procediments. Cap al nord i cap a l’est ens trobam plats que tenen formatge, mantega… En el nord d’Àfrica manca una carn com la de porc. A l’interior de la península hi ha els productes curats… Emmarcats dins aquestes quatre fronteres, el que tenim és una cuina que combina molt bé el mar i la muntanya i que té el sofrit com a principal eina definitòria.

Tradicions com les matances ens agermanen amb la resta de les Illes Balears i Catalunya. La cuina marinera és pràcticament la mateixa, amb matisos poc importants. I fent una valoració, jo pens que la nostra cuina és un patrimoni immaterial que hauria de ser respectat i consolidat; promocionar l’illa mostrant plats de sushi o amb una cama de polp damunt un puré de patates crec que és un error que ens vulgaritza, perquè ens arravata allò genuí.

– Hi ha hagut també un procés de substitució de la cuina de Formentera? Hem substituït la coca amb sofrit per la pizza?

Hi ha moltes coses que nosaltres no hem sabut fer com els italians, que són un poble mercader de tota la vida que ha sabut vendre coses molt elementals amb un aire de sofisticació, i el resultat el tenim avui a Formentera. Saben vendre els seus perfums, les seves peces de roba i també la seva gastronomia. Per tant, jo el que veig és que hi ha una cuina estàndard mediterrània que inclouria la paella, la llagosta fregida, etc. Són plats amb procediments nostres però ja adaptats als gustos del turisme i estandarditzats dins l’oferta culinària. Per cert, algun gastrònom afirma que la “paella” o arròs sec és un plat d’origen català. Si no, es diria “sartén”.

– Quin és el teu plat favorit?

No t’ho sabria dir, la veritat és que en tenc molts. Tots els arrossos, els guisats, i gairebé tot el que té sofrit ja m’agrada.

Comentarios

comments

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here