Sira Feijóo, mare d’Alberto Núñez Feijóo, va treballar a la botiga d’ultramarins familiar que regentava la seva mare, Eladia. Va criar els fills al poble fins que Feijóo va marxar intern a León a 10 anys. Ha estat un suport constant en la seva carrera política.
Mabel Ayuso, mare d’Isabel Díaz Ayuso, mestressa de casa. Ayuso ha descrit la relació amb la seva mare com a molt propera i de confiança.
María Isabel Conde Álvarez, Mare de Santiago Abascal Conde. La família té una botiga de roba a Amurrio (Àlaba), Moda Abascal, que ella i una filla han continuat.
Sofía de Grècia (Sofía Margarita Victoria Federica de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg), Mare de Felipe VI. La seva vida ha estat institucional: representació oficial, activitats culturals i socials, sense una carrera professional convencional.
Aquestes són les mares dels líders estatals que van des de la dreta extrema fins als ‘hereus’ ideològics directes de Francisco Franco Bahamonde, fill de María del Pilar Bahamonde y Pardo de Andrade (no va exercir una professió remunerada; es va ocupar de la llar i de l’educació dels fills).
Vistes les seves biografies, costa d’imaginar-se-les de jovenetes pels voltants de la Casa de Campo amb vestidet curt i tacons llargs tot ficant el cap dins la finestreta d’un cotxe qualsevol pronunciant allò tan protocol·lari d'»Hola, guapo. ¿Quieres pasártelo bien un rato?».
En tot cas, alguna d’elles potser haurà patit en silenci la frustració de veure que el seu marit, l’amor de la seva vida, hagi resultat ser un ‘putero’ més o menys ‘campetxano’ i s’hagi vist obligada de per vida a freqüentar espais oberts o sales amb el sostre ben alt per a evitar que les seves prominents banyes topessin amb les làmpades de la cambra o en rasquessin l’estucat. Gairebé segur, però, que cap d’elles ha estat víctima de tràfic de dones, ni han estat drogades i obligades a mantenir relacions sexuals amb populars polítics corruptes a cap club anomenat ‘Rasputín’.
Tampoc crec que Magdalena Pérez-Castejón, exfuncionària de la Seguretat Social i mare de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, s’hagi dedicat mai a satisfer els desitjos sexuals de senyors blancs, madurets, gords i alopècics, amb la pilil·la més aviat menuda i certa disfunció erèctil emmascarada a base de pastilles blaves i clenxes de substància colombiana tallada amb anestèsic de cavall.
Arribats a aquest punt, em demano per què alguns elements de la nostra societat, des de porters del CE Sabadell fins a certa «cheñora» present dies enrere a la concentració de ciutadans ‘preocupats’ per Ceuta, es dediquen a proclamar sense cap mena de vergonya allò tan gastat de «¡Pedro Sánchez, hijo de puta!»?
Entenc que tant el porter arlequinat, animant l’afició a acabar la proclama, com la senyora, d’ofici indeterminat, encara que no semblava una ‘madame’, cridaven l’esmentat eslògan per sentir-se formar part d’un col·lectiu que entén que la confrontació política va d’això: D’insultar, d’escopir a la cara, de faltar al respecte. De transformar el rival polític en allò que, per a ells, ve a ser el pitjor; un fill de pare desconegut fruit de l’exercici, per part de la seva mare, de l’ofici més vell del món.
… I si després ja hi afegeixen allò de «Perro Xànxe», ja hem fet línia i anam pel bingo de la cosificació, de convertir el personatge, la persona, en una bèstia molesta d’aquelles que, en perdre la utilitat, acaba penjant d’un arbre o abocada a un pou profund on, malferida, finirà entre tristos sanglots.
Això és el que estem aconseguint, que la ‘Crònica d’una mort anunciada’ no ens agafi de nou; un ‘ja es veia a venir’, fins i tot un ‘s’ho mereixia’, i a tirar la pilota cap endavant. Perquè sempre hi haurà més ‘fills de puta’ als quals tirar les culpes que «España (ya no) va bien»: Els bascos -terroristes tots!-, els maleïts podemites comunistes, els catalans -polacos, jueus, agarrats!-, els migrants infidels, que venen a robar-nos la feina i les dones!…
Vaja grapat de fills de puta, si senyor!, a cada època en trobarem uns o altres i, ara, el filldeputa número 1 resulta que és el tal Pedro Sánchez.
Coda: En una península amb tantes pedres, faríem bé tots plegats de deixar-les a terra, per allò de “qui estigui lliure de culpa, que en llenci la primera”.
Si en comptes de dedicar temps i esforços en competir per veure qui la diu més gruixuda, en dedicàssim tan sols la meitat en provar d’arreglar les coses que no funcionen -llarga és la llista!-, en arribar a acords i no a postures inamovibles, en impartir justícia en comptes d’aferrar-nos a jutges injustos i constitucions caducades, tal vegada ens aniria millor. Per
Sefarad.
