Primer de Maig, de la festa al balanç i la reivindicació

Article d'opinió de la formació política local, Gent per Formentera

694
Gent per Formentera
Logo Gent per Formentera
Publicidad
Compartir

El Primer de Maig és una jornada internacional d’afirmació i reivindicació de la
classe treballadora, compartida amb companys i companyes de la nostra terra i
de la resta del món. És per tant, un dia d’orgull, de companyonia i fraternitat.
És una jornada, però, que corre el risc de centrar-se en la seua vessant lúdicofestiva, perdent el seu caire de lluita i reivindicació, i oblidant que a dia d’avui,
són molts els treballadors i treballadores que tenen poca cosa a celebrar i molt
a reivindicar.

Efectivament, si baixam a la terra de la realitat local i de la situació de molts
vesins i vesines, ens trobam que les Illes Balears tenen els més grans índex de
mileuristes i precarietat laboral de l’estat. La nostra dependència de l’economia
turística i l’estacionalització de l’activitat, hi tenen molt a veure.

Quan el gener del 2020 va ser investit el primer govern de coalició de les
esquerres des de la II República, varen ser molts els treballadors i treballadores
que hi varen veure una oportunitat il·lusionant per avançar en drets i benestar,
en un estat que després de quasi 45 anys de democràcia, amb sindicats
legalitzats i 23 anys de governs socialistes, tenia uns dels salaris més baixos
de la zona euro. L’entrada al govern d’Unidas Podemos semblava el salt de l’15-
M de les places al poder de l’estat, amb tot el que això podia significar.

Publicidad

Malauradament, el balanç tres anys després en l’àmbit laboral malgrat els
avanços, no és positiu. Amb un govern amb majoria més que suficient, i
legitimitat per recuperar les conquestes laborals tombades per la reforma de
Rajoy el 2012, que al seu dia el PSOE va titllar de ‘decretazo’, tot avançant-ne
una derogació que no s’ha produït. El govern de PSOE i Unidas Podemos va
cedir l’any passat davant la patronal i va consolidar els aspectes més lesius
d’aquella reforma, com ara la reducció de les indemnitzacions per
acomiadament, de 45 dies per any treballat a 33, la supressió dels salaris de
tramitació o l’execució d’EROs sense autorització administrativa.

El govern progressista podia recuperar aquells drets laborals. No ho va fer l’any
passat i s’hi ha tornat a negar aquest mes de març rebutjant una iniciativa de la
resta de partits d’esquerres del Congrés.

És idò una jornada per a l’afirmació col·lectiva, per al record i homenatge als qui
varen fer possibles els drets que encara tenim, però també és dia de fer balanç,
passar comptes i reclamar als responsables sindicals i al govern de l’estat que
defensin els drets i el benestar de treballadors i treballadores. De la dreta ja
sabem què en podem esperar, veient les lamentables declaracions de Marga
Prohens sobre les ‘kellys’. D’un govern de progrés n’esperam molt més.

Publicidad