És un dron? És superman? No, és una àliga calçada. Probablement. Segurament. El que és segur és que és temps de migració postnupcial de grans aus rapinyaires cap als seus quarters d’hivern a l’Àfrica i, com cada any, des de principis de setembre i fins que acabi octubre, a la vegada que l’illa es buida de gent, dotzenes d’àligues calçades (águila calzada també en castellà) sobrevolaran el camp formenterer dibuixant «la pausada espiral del águila», en les immortals paraules de Don Camilo.
Aprofitem, doncs, que ja s’apaivaga la menys turística de les temporades, i gaudim de la singular placidesa d’aquesta entrada de tardor mirant amunt a aquests cels empiris que, a la nostra illeta plana, són tan colossals que ens hi podem perdre.
Ja fa setmanes que tot tipus d’aus han anat aterrant a l’illa procedents de les seves respectives àrees de nidificació per tot el continent. Els ocells d’aiguamoll, per exemple, s’aturen a l’Estany Pudent o al des Peix (i molts hi restaran tot l’hivern) o s’aturen a qualsevol platja i els veiem buscant aliment entre la sorra que es va amarant amb cada nova onada.
Però ara comencen a passar les grans rapinyaires, amb el seu vol solemne i aquella força imponent que les converteixen en els més formidables dels visitants que cada any atravessen la cadència cíclica de la nostra illa. La més comuna de les que passen per Formentera és, com dèiem, l’àliga calçada, que ens visita camí de la sabana subsahariana. D’aquesta rapinyaire se’n sol dir que té dos plomatges clarament diferenciats: el fosc i el pàl·lid.
Bo i així, la varietat de plomatges és notable, i se’n veuen individus amb plomatges intermedis entre la fase fosca i la fase pàl·lida. Aquesta [foto] n’és la prova. En quasi totes les altres espècies de rapinyaires només els individus joves presenten plomatges diferents, mentre que els adults són tots molt semblants —si no idèntics— entre ells. En canvi, les àligues calçades joves són indistingibles de les adultes en vol.
L’aligot (busardo / ratonero en castellà), també migrant comú a Formentera, ens complica força la identificació de l’àliga calçada, perquè és encara més excepcional morfològicament: presenta una enorme varietat de plomatges, sens dubte la més gran de totes les espècies del continent, i alguns d’ells poden ser coincidents amb l’àliga calçada (sobretot amb la fase fosca de la calçada).
A més a més, els aligots al vol tenen la mateixa envergadura que les calçades, les àligues més menudes d’Europa. Ambdues espècies amiden poc més o menys de 120 cm. Així, doncs, com aconseguim els ornitòlegs identificar les calçades amb prou certesa? Doncs distingint-ne el vol característic i, encara més, la silueta. [Aquí] teniu una àliga calçada de fase pàl·lida, i [aquí] en teniu una de fosca, a contrallum, que és com se solen veure. Amb el temps i les repetides observacions, us ho asseguro, acaben essent inconfusibles.
L’arpella, una altra espècie de rapinyaire amb la mateixa envergadura i igualment habitual en migració a l’illa (però més en primavera), té tant les ales com la cua visiblement més estretes, i un vol molt diferent. Ho podeu veure [aquí].
Les arpelles prefereixen llacunes com l’Estany Pudent (per això se’n diu aguiluchos laguneros), mentre que l’aligot i la calçada són més de boscos i camps. De totes maneres, si voleu admirar de prop el vol de l’àliga calçada, el meu consell sempre és asseure’s a la vorada d’un penya-segat, sobretot a la cara sud de la Mola o al Pla del Rei, i esperar plàcidament, gaudint del ventijol que sempre hi corre, fins que n’aparegui alguna que, aprofitant aquesta mateixa brisa que puja des de la mar, us passarà pel davant, planejant mentre ressegueix el relleu del penya-segat, suspesa en l’aire, com ingràvida, observant-ho tot, com venen fent des que l’illa era verge, milers d’anys abans que hi arribéssim els homes i les dones.
