Andrea Romero és una jove atleta de Formentera que s’està posicionant com el futur més prometedor de l’atletisme espanyol. Fa dues setmanes es va proclamar campiona dels 3.000 metres en pista coberta en categoria juvenil, a Sabadell. Un triomf molt merescut que demostra el potencial que té aquesta jove formenterera de 16 anys, que milita a l’equip d’atletisme de Playas de Castellón.
A més, se li ha de sumar la medalla de plata que va fer al Campionat d’Espanya de Cross de 4.000 metres disputat a Don Benito, Badajoz, el cap de setmana passat. Una bona manera de començar l’any 2017, que es presenta prometedor per Andrea.
En plana personal, estudia i viu a Eivissa. Es defineix com una persona senzilla i «caparruda» que manté ferms els seus objectius sense deixar-se influenciar per ningú. Assegura que d’ençà que s’ha emancipat dels pares se sent més madura a l’hora d’enfrontar el dia a dia i prendre decisions.
Aquest cap de setmana ha visitat Formentera per veure la família, amics, i com no, entrenar. De fet, arriba a l’entrevista amb Formentera Avui cansada després d’una hora i mitja de dur entrenament.
Bon dia Andrea. Enhorabona pels bons resultats que estàs aconseguint en aquest començament d’any, especialment l’or dels 3.000 metres en pista coberta…
Moltes gràcies… la veritat és que anàvem a Sabadell amb moltes ganes de guanyar, feia tota la setmana que somiava en la cursa, imaginant possibles tàctiques, pensant en les favorites….. tenia moltes ganes que arribés el dia. Una vegada hi vàrem ser, vaig seguir la tàctica de sempre; guardar-me al principi i quan em veig forta en les últimes voltes començo a tirar. I va ser així, en les darreres dues voltes vaig fer força, i als darrers 100 metres vaig poder avançar a la primera corredora… Uffff, va ser acabar i no m’ho creia, vàrem arribar molt juntes… vaig mirar a la graderia i veia a Alba Fornier i José Alborch saltant d’alegria…. i vaig pensar, ja ho he aconseguit!! Va ser super emocionant.
I en el Campionat d’Espanya de Croos a Don Benito, Extremadura, tot i no guanyar, és tot un triomf quedar segona…
És tipus de circuit que m’agrada molt, és duríssim, l’anomenam «rompe piernas», però el cross és això. Sabia que podia fer un bon resultat, anava confiada amb les meves possibilitats i coneixia com competeix la corredora que va guanyar; Paula Blasco. En la primera volta no em trobava a gust, però en la segona ja vaig agafar el ritme. Anava al costat d’una corredora catalana, i vaig veure que la primera tirava fort endavant. Vaig voler seguir el ritme però vaig reaccionar massa tard. Quan vaig veure que no l’agafava em vaig venir avall i em vaig haver de conformar amb la segona posició. Em va quedar l’espina clavada per no reaccionar a temps, però és el que té competir a aquest nivell, qualsevol error es paga.
Quan tindràs l’oportunitat de revenja amb Paula Blasco?
La pròxima setmana tenim el Campionat d’Espanya a l’aire lliure a Huelva, i allí ens tornarem a trobar. Intentaré la revenja!
Quines són les expectatives per aquest campionat?
Realment, anem a inspeccionar una mica. És una prova que no he fet mai, així que anem a investigar aquesta nova experiència. S’ha de córrer en pista i no estic entrenant massa en aquest terreny. A més, no és el que més m’agrada perquè es carreguen molt les cames i donar tantes voltes a una mateixa pista m’atabala molt. Però, em veig en forces de poder fer un bon resultat.
Ara que vius a Eivissa, com són els teus entrenaments i quantes hores hi dediques al dia?
Li dedico entre una hora i mitja i dues hores. A vegades vaig a córrer amb companyia, però quasi sempre hi vaig tota sola. Enguany m’ho he pres en serio i vull entrenar fort, així que encara que sigui ho faig sola. M’he adaptat molt els entrenaments, així que m’he acostumat molt bé.
I el teu entrenador, José Alborch, també viu a Eivissa?
Sí, ara el veig més i això ha millorat la comunicació entre els dos. Abans, era més difícil. No li explicava tot el que em passava… no li contava les meves preocupacions. Tot el que pensava m’ho guardava per mi.. Si entrenàvem i no em sentia bé no li deia. Ho feia, i ja està…. per això les coses no sortien bé… i al final influeix bastant. Ara, a poc a poc, he decidit obrir-me més. Qualsevol cosa que penso li dic. Per això hi ha molta confiança, és com el meu segon pare..jajajajaja… passo més hores amb ell que amb el meu pare..jajaja
Què tal la vida de jove emancipada?
Molt bé, estic estudiant a Eivissa un cicle formatiu de grau mitjà d’activitats físiques al medi natural. L’any que ve faré pràctiques. Després el grau superior i en un futur vull estudiar INEFC. La veritat, és que estic vivint sola a un pis que comparteixo amb un amic… no sé, sento que estic madurant (entre cometes diu) perquè em faig més responsable de les coses i és un canvi a millor.
Què et varen dir els teus pares quan vares decidir anar a Eivissa i que te volies dedicar a l’esport?
Primer em varen dir que estudiés Batxillerat. Els meus tios també m’ho deien, però no estava segura de voler fer-ho. Se’m dóna bé estudiar però volia fer una cosa més encaminada a l’esport. Així que els-hi vaig dir i em varen entendre. Els meus professors em varen ajudar a buscar el que més m’interessava i Òscar Santos també em va motivar a anar a Eivissa. Per tant, va ser una decisió difícil però ho vaig fer. I pel que fa a l’esport, els meus pares sempre m’han fet costat i animat. A més, es desplacen amb mi a les competicions que faig per tot. M’agrada molt que venguin, em donen força per córrer i competir amb seguretat.
Tens parella?
Sí, jajajaja
I ell com porta tots els viatges que fas?
Ho entén. El principi és difícil, no……. és un esport que has de viatjar molt, tots els caps de setmana de competició….. però ho entén i em recolza molt. Però és el que m’agrada i ningú em canviarà les idees.. Així que o ho entén o ja està… «es lo que hay»… jajajaja…. jo sempre he tingut molt clar el que volia i el que no.
Com va ser el teu fitxatge pel Playas de Castellón?
Aquest és el segon any que estic a l’equip. Vaig fitxar amb 15 anys. El fitxatge es va produir quan era cadet de primer any. Vaig fer els 1.000 metres llisos i vaig fer una marca a Huelva de 2:54, i va ser com «buah!!». A més, aquí a Formentera tampoc no em donaven opcions de créixer més, i el Playas de Castellón m’oferia poder participar en molts campionats nacionals i europeus, conèixer molta gent vinculada a aquest esport… Per exemple, quan vaig anar a Turquia al Campionat d’Europa… això no hauria pogut ser seguint a Formentera. Així que estic molt contenta amb el meu equip. Vaig a mil campionats, em tracten super bé i m’han acceptat perfectament. M’han ajudat molt… m’han ajudat a créixer.
Com veus la situació de l’atletisme a Formentera?
A poc a poc, millor. Vàrem començar «quatre gats» com dic jo, i ara s’està fomentant molt més. Cada vegada hi ha més al·lots que hi tenen afició. Ara està en marxa la pista d’atletisme que posaran dos o tres carrils, a poc a poc tot això creix…. I que no quedi només aquí, en un sol esport, que s’inverteixi en totes les activitats esportives. Aquí som pocs, però hi ha molts petits, que prometen molt i venen bons bitxos…jajaja.
Figures com tu, o Òscar Santos, que esteu aconseguint bons resultats en atletisme, creus que motiva a les noves generacions?
De fet, molts petits volen que vagi amb la medalla. N’Alba sempre em diu que la porti perquè els agrada molt. S’interessen pel que faig i em fan moltes preguntes. Els veus que volen fer el que tu fas. Volen entrenar igual que tu, volen saber com les competicions nacionals, els viatges…. És brutal, perquè no només és un esport…. també és tot el que ho rodeja i tot el bé que ho passes. Aprens molt.. jo sempre penso que val molt la pena fer tot això.. no tothom té aquesta oportunitat de sortir i de conèixer món.
Qui et va influir per dedicar-te a l’atletisme?
Els meus pares m’hi varen apuntar de petita. Sempre m’ha agradat aquest esport…. I John Thunks, també ha set molt especial per mi.
En plana personal, com et definiries?
La veritat és que no ho sé.. jo crec que som senzilla, i sóc molt «caparruda,» això sí. Quan dic una cosa la vull fer. Si penso en una carrera, només penso a guanyar, guanyar i guanyar. Penso en competir. I així he aconseguit algunes victòries. Altres vegades no, no sempre pots estar allà dalt. Sempre hi ha petites baixades de ritme. Per un bon esportista és tan fonamental saber guanyar com saber perdre. De fet, l’any passat va ser un mal any. Però vaig aprendre d’això, de quan les coses no surten, i vaig seguir entrenant fort per arribar al nivell que estic ara. Em sent forta.
Quins seran els pròxims objectius que et marques?
Els més importants són els que he aconseguit, per seguir a dalt de tot una altra vegada. Així que en principi ja està fet. Però ara m’agradaria aconseguir fer un temps de 4:30 en els 1.500 metres, per anar al Campionat d’Europa, que es farà a l’estiu a Hongria… a veure si ho puc aconseguir!. Fer una bona marca m’obriria moltes portes. Ara m’estic entrenant per això.
Vindràs a competir a Formentera en aquest any?
M’agradaria, sí. Les que hi ha m’agrada fer-les. He d’intentar que no m’afecti el pla d’entrenament, perquè a vegades hi ha curses que et tallen la feina i no hi pots anar. Però, m’agrada molt venir a córrer a l’illa. La gent em felicita i em pregunten coses… el suport de la gent em dóna més ganes de seguir endavant. Em diuen que som un orgull per Formentera (es posa vermella)
Quin és el racó que més t’agrada de l’illa per entrenar?
M’agraden molts llocs, però si en he de triar un és als camins del Parc Natural de Ses Salines. Sobretot al sol post. El color vermell del cel és preciós i és un encant fer esport en aquell paratge.
