La novel·la gràfica “I un dia” dels autors Victor Escandell, Antoni Ferrer Abárzuza, Carles Torres i Vicent Ferrer ja es pot trobar a les llibreries. L’obra, que pel seu format combina fets històrics amb elements de ficció, dibuixa una trista realitat que es va viure a Formentera entre el 1940 i el 1942 al camp de presoners de la Savina conegut com sa Colònia penitenciària. El dissenyador i il·lustrador eivissenc Victor Escandell ha estat l’encarregat de posar ulls i cares als protagonistes involuntaris d’uns dels episodis més tràgics i cruels que van ocórrer a l’illa ja fa més de vuit dècades.
Després de gairebé quatre anys de feina, els lectors ja poden gaudir d’aquesta novel·la gràfica. Estàs content amb el resultat final?
Sí, molt content. Ha sigut intens a tots els nivells. Al marge de la feina de guionatge i documentació, personalment he dedicat al dibuix d’aquest llibre dos anys llargs de feina d’absoluta exclusivitat. Crec que hem aconseguit una novel·la gràfica consistent on, a part de la ficció (basada en fets reals) del còmic, el lector també podrà gaudir d’una extensa secció final on s’explica el context històric de manera detallada, que converteix el llibre en un petit tractat sobre aquell terrible penal franquista que es va erigir a Formentera el 1940.
I un dia és una obra conjunta de quatre autors. Ha estat difícil el procés de gestació d’aquesta obra?
A l’hora de treballar ens hem entès perfectament. Hem consensuat tots els aspectes tant dels guions (Carles Torres i Vicent Ferrer), com de les il·lustracions. Gràcies a l’assessorament històric i de documentació d’en Toni Ferrer Abárzuza, hem aconseguit donar-li forma textual i il·lustrativa a la trama dels 15 capítols que constitueixen el còmic i que són la base del llibre. Aquests 15 relats estan interconnectats entre ells i ens parlen d’aquelles petites històries que amb el seu esdevenir ple d’esperança, desesperança i, moltes vegades, d’oblit, haurien d’edificar allò que diem “Història”.
Quin tipus d’il·lustració trobam a I un dia?
Anoto a continuació un fragment literal del text que vaig escriure per la part final del llibre on es recull el making-of, que crec que ho resumeix perfectament:
“L’estil realista de I un dia es caracteritza per una bicromia radical i punxant creada a partir de dues tintes en què el blanc del paper funciona com un focus de llum que il·lumina de manera poc acadèmica la sordidesa de les escenes. A aquesta grafia se li sumen petites figures rectangulars que esquincen les imatges sense lògica aparent; són les interferències de la memòria, buits que perforen els nostres records i que el temps sol omplir de ficció o d’oblit.
Un altre puntal d’inspiració tant per a la creació de l’estil il·lustratiu com per a l’elecció de les tipografies i el disseny gràfic general del llibre, ha sigut l’estètica dels cartells icònics de la Guerra Civil Espanyola plens de composicions constructivistes, cossos robustos i diagonals vertiginoses, que empoderaven tant els civils com els soldats, i que han definit, en certa manera, l’imaginari històric d’aquells anys. La iconografia d’I un dia, per tant, rendeix tribut a grans cartellistes, com ara Josep Renau, Martí Bas, Mauricio Amster, Lorenzo Goñi, Antonio Ubieto, Emeterio Melendreras o Juan José Parrilla, entre molts altres.
En aquest context, i per acabar de definir el realisme dels personatges, vaig treballar a partir d’una sèrie de fotografies que vaig fer al meu estudi a dos joves models (David Faura i Dani Aguirre). Arran d’aquestes imatges, vaig magnificar els torsos dels personatges amb l’única intenció il·lusòria i purament onírica de transfigurar la dura realitat dels seus cossos per, així, dignificar-los.”
Intenta definir-ne l’estil amb cinc adjectius?
Realista, expressiu, opressiu, geomètric i tens.
Quins reptes com a il·lustrador ha suposat aquesta novel·la gràfica?
Generalment, a la meva feina, desenvolupo un estil personalitzat que s’adapti al projecte que estic treballant en aquell moment. En aquest cas, el meu objectiu era crear un estil format per persones, paisatges i objectes que poguessin coincidir en diferents perspectives i punts de vista sense perdre la seva essència. O sigui, el repte era ser capaç de crear un estil sòlid que aguantés un relat de 200 pàgines sense fissures gràfiques, que pogués representar amb la mateixa personalitat des d’una bandera ondejant, a un avió spitfire anglès, una ciutat bombardejada, un nen trist, un macaco de Gibraltar cridant o un paisatge àrid de l’Extremadura de postguerra.
El volum té essencialment dos colors. Té algun significat? Com va ser la tria cromàtica?
Sí, l’estil està concebut només amb dos colors: negre i un ocre indefinit (pantone 7528 U). Com he dit anteriorment, la cromàtica intenta reviure l’imaginari d’aquella Espanya polsegosa de postguerra on imperava el blanc i negre. La tria va ser complicada, ja que l’elecció d’aquesta tinta pantone no era fàcil, es van dur a terme 13 proves d’impremta fins a arribar al color definitiu. La dificultat residia, a part del to, en la intensitat. El color no devia ser ni massa fosc, per no embrutar les trames negres, ni massa clar, per deixar que el blanc del paper pogués ressaltar i retallar bé les formes. Per potenciar aquesta idea es va triar un paper d’òfset de tacte suau i d’un blanc intens que s’ha convertit en un element clau per aconseguir l’esplèndid acabat que té el llibre.
Quina ha estat la major dificultat per afrontar el conjunt de l’obra?
En el meu cas, a jo com il·lustrador estic acostumat a il·lustrar textos de llibres, però mai havia treballat tan profundament en la disciplina del còmic. Aquest crec que ha sigut la principal dificultat; passar de la il·lustració més aturada i individualitzada del llibre il·lustrat, a la seqüencialitat de vinyetes que depenen unes d’altres, on el ritme i la narració visual formen part d’un tot que ha de moure’s, junt amb el text, com un únic engranatge.
És diferent il·lustrar uns guions que tracten uns fets reals tan terribles?
No, per mi no hi ha diferència. En aquest aspecte la meva feina consisteix a intentar buscar la millor manera i la més personal de transmetre gràficament les idees abstractes que em venen al cap quan llegeixo un text, sigui drama o comèdia. El meu repte és trobar aquesta manera de passar de la indefinició del pensament, al paper, utilitzant els recursos il·lustratius que tinc, que són limitats. La mà no sempre respon a l’impuls mental. Suposo que, d’alguna manera, aquí resideix la màgia de la creació.
Si haguessis d’explicar el traç de I un dia a algú que no té el llibre davant, què li diries perquè se l’imagini?
Com he dit abans, es conforma d’una línia dura, radical i de grans contrastos, amb la característica que el traç blanc del paper és tan protagonista com el traç negre, constituint-se així com una “tercera tinta” amb una importància fonamental a l’hora de donar forma, per absència, al perfilat d’alguns elements que conformen les composicions, potenciant l’abstracció de l’estil. Per un altre costat, podríem dir que aquest traç enèrgic beu de l’obra de grans autors de còmic com Alberto Breccia, Dino Battaglia, Richard Corben, Alex Tóth, Carlos Giménez, Jordi Bernet, o Frank Miller, entre molts altres.
Què t’ha aportat com a il·lustrador la teva feina realitzada a aquesta novel·la gràfica?
Com que jo actualment no em definiria com a dibuixant de còmics, sinó com a il·lustrador a seques, la realització d’aquesta novel·la gràfica, com explicava abans, m’ha fet valorar més encara la feina que fan aquests professionals de la vinyeta, on, a part de saber d’anatomia, de perspectiva, de cromàtica, han de saber de seqüencialitat, d’espacialitat, de grafisme, de ritme narratiu, de semiòtica, de composició, de creació de personatges (amb totes les seves expressions), de disseny de pàgina, de tractament de textos…
En definitiva, molta, molta i molta feina feta i molt d’esforç econòmicament molt mal pagat, que finalment acabarà convertint-se en un llibre que algú llegirà en una hora i escaig… Crec que no sempre som conscients d’aquests condicionants quan llegim una novel·la gràfica. Per això, i per altres motius, trasllado tot el meu suport i la meva admiració a aquests gals irreductibles del novè art.
