Arriba una edat on els joves volen experimentar. Són tot dubtes i necessitats i han de passar de l’etapa de la infantesa a començar a sentir-se adults mitjançant ritus iniciàtics.
Els pares, això, ho noten, i si bé els temps han canviat i coses que es feien abans ara ens resulten reprovables, en el fons, el millor és que el jove, en aquesta pèrdua de la innocència, compti amb la complicitat d’un adult que l’acompanyi a un espai de confiança on li donin joc i se senti a gust en mans de professionals que facin que la vivència, malgrat el nerviosisme de la primera volta, de pensar si serà una experiència no del tot reeixida i fins i tot humiliant que pugui marcar d’alguna manera futures ocasions, aquest transitant de projecte a home fet, deixi enrere el neguit que el turmenta i pugui dir que ja ha passat per «allò» davant dels seus amics, i fanfarronejar una mica per a despertar l’enveja dels que no han experimentat encara el plaer d’una primera ocasió.
El meu pare, Déu l’hagi perdonat, no ho va fer amb jo. Ho vaig haver d’anar a fer amb el meu millor amic d’aleshores. D’amagatotis i en una casa gran allunyada del nostre poble i de tots els pobles del voltant perquè el vici no ha estat mai ben vist.
Confés que des de llavors hi he anat algunes vegades, perquè la fredor de les xarxes no em satisfà. Necessit el contacte directe; entrar al saló, veure què hi ha, triar, pagar per avançat i deixar-me anar una estona sense complexos, sentir que tinc el domini o que el perdo per uns instants. Disfrutar d’aquesta passió, sovint amb un final massa sobrevingut.
Les millors ocasions les he experimentat anant de viatge. Car les terres llunyanes són sempre garantia d’exotisme i d’un cert anonimat; un salva conducte vers el què diran les bífides llengües d’aquells que es creuen lliures de tot pecat i dignes de tirar la primera pedra.
Per això, aprofitant l’estada a Colombo, darrera parada abans del retorn a la catòlica pàtria, i atenent també les ganes d’estrenar-se del meu nebot fill, he decidit que li faria de partenaire en aquesta no tradició familiar que podíem iniciar nosaltres emparant-nos en la confidencialitat de Sri Lanka.
Si bé la ciutat no és de les més conegudes de l’Àsia en el tema, sí que compta amb una variada oferta, i després d’indagar un poc no ens ha costat trobar un local que reunia les condicions desitjades; netedat, professionals de la millor categoria i copes i combinats a un preu assequible, perquè abans d’anar per feina sempre va bé desfermar cert grau d’eufòria etílica fent uns glopets d’algun destil·lat amable al paladar i als sentits.
Primer de tot, clar, una bona dutxa, i després la roba neta i planxada just passada per la bugaderia de l’hotel, que a aquests llocs demanen vestir amb cert decor, tenir bona presència i dur la cartera plena.
Hi hem anat en taxi, res de tuc tuc que et fa transpirar i arribes amb el fum enganxat a la camisa. El xòfer coneixia la direcció, ens hi ha deixat gairebé al davant i després de cobrar-nos una suma moderada de rúpies ens ha acomiadat amb un somriure còmplice.
Hem caminat uns metres i a l’entrada ens han rebut un parell de conserges: Accés ben il·luminat, fotografies d’alguns dels números que s’ofereixen als ‘convidats’ i una al·lota amb un gran somriure que, això sí, li ha demanat al meu nebot alguna identificació, perquè la llei és la llei, i en locals d’aquest estil no hi poden entrar menors d’edat i a voltes n’hi ha que ho pareixen, com era el cas.
Ha tocat ensenyar el passaport i aclarida la majoria d’edat de l’al·lot, per tan sols uns mesos, però certificada, les portes s’han obert de bat a bat i ens han acompanyat al saló, on ens han convidat a fer-nos membres del selecte club mitjançant una nova revisió del passaport -calia confirmar que no teníem cap antecedent que fes indesitjable la nostra presència per a la resta d’usuaris- i una fotografia somrient i mirant a la càmera del taulell que poc després s’ha traduït en un carnet numerat i amb foto que ens donava accés a les ‘atraccions’ del local.
Llavors ha arribat el gran moment. Entre somriures i escrutinis, ja que es notava que érem la novetat del dia, ens hem anat atracant on era ella, l’escollida. Ens esperava amb les seves corbes sinuoses, vestida de verd amb alguns detalls en roig i negre i tan sensual com aquella primera volta gairebé clandestina, només que ara, en comptes de jo, era el meu fill nebot el que s’estrenaria i un servidor, és clar, hi participaria, però sense intervenir-hi gaire, només el just perquè l’experiència fora agradable.
Hem demanat preu: Deu mil rúpies. Una petita fortuna, però un dia és un dia, així que ens hem rascat la butxaca i hem deixat anar un parell de bitllets dels grans, que això sempre sempre es paga a la bestreta, i el crupier ens els ha bescanviat per un grapat de fitxes rodones vermelles que hem repartit per sobre del seu vestit de dos colors i l’emmetzinat verd del zero.
La boleta ha ballat, unes quantes voltes, caient aquí i allà, fent minvar gairebé sempre el nombre de fitxes fins que un darrer 1, quan ens ho havíem jugat tot al 3, ens ha deixat sense res amb què jugar. Ha estat una estona, com sempre massa curta, de viure la ruleta i per sort, de deixar-la enrere fins a la pròxima ocasió, d’aquí uns quants anys.
Perquè al casino s’hi ve a jugar… i a perdre.
