Volíem veure elefants, muntar damunt d’elefants, abraçar elefants. Volíem fer tantes coses amb elefants que hem escrutat bé el mapa i un parell de guies d’Internet per a trobar el lloc ideal, a prop d’un Parc Nacional replet de vida salvatge, per a estar-nos-hi un parell de dies i fer realitat el nostre somni.
Després de les tres hores de bus de rigor, aturada a poble entre petit i mitjà, dir «no, gràcies» als primers oferiments de productes i transport, beure alguna cosa i acceptar la cinquena proposta de tuc tuc sense regatejar, perquè ho facis o no, sempre et queda la sensació que t’estan tangant, hem recorregut un bon grapat de quilòmetres per pistes i camins fins a arribar a l’hotelet de torn amb reserva prèvia i família acollidora.
«BIKE»
Farts de compartir llit doble no sempre prou gran, aquesta volta havíem escollit una habitació d’oferta amb tres llits i més espaiosa. Després de desplegar equipatges i refrescar-nos, vam sortir a socialitzar amb el nostre amfitrió, en Shanta, que de seguida ens ofereix el producte estrella: Tour dels elefants pel parc.
Li diem que l’endemà i, com que resten unes quantes hores de sol, li demanam llogar un parell de bicis -two bikes- per a donar un volta per la zona. En Shanta ens diu que cap problema, que en un quart d’hora ens les duran.
Esperam fent un té i al cap d’una estona el nostre amfitrió torna per dir-nos que ja han dut les bikes i em demana el permís de conduir del nebot barra fill.
Em mostro contrariat davant la petició. En Pol és major d’edat, i al nostre país no fa falta cap llicència de conduir per a dur bicicleta. Llavors s’estableix un estira-i-arronsa on, davant el meu punt de gairebé indignació i tot i les advertències que ens podíem trobar un control policial que ens multàs, el nostre amfitrió acaba cedint un poc a contracor amb un pensament a l’estil d»en fi, ja us ho trobareu’ i ens acompanya a la sortida, on ens esperen dos al·lots amb un remolc i … Dues escúters.
Llavors entenc la confusió i li explic i em sent una mica idiota, tot i que a hores d’ara encara no tinc clar que «bike» signifiqui bici o moto.
AIURVEDA
L’endemà és el gran dia. En Shanta m’ha mostrat un seguit de fotos d’activitats elefantils i ha assegurat a en Pol que podrà muntar sobre un d’ells. La sortida serà a quarts de dues, i com que és mig matí, ens ofereix fer una visita en tuc tuc a un jardí pròxim on conèixer les plantes de la zona i, de pas, aturar a un caixer a treure sous, perquè el tour dels paquiderms surt més car per una persona que els dos dies d’hotel per a dues.
Arribam al jardí i de seguida som rebuts pel seu responsable, que coneix algunes paraules en castellà i ens explica que ens farà un recorregut per a introduir-nos en el meravellós món botànic de Sri Lanka i després podrem prestar-nos a fer de conillets d’Índies en un breu massatge fet per estudiants en pràctiques a canvi d’un petit – oh sorpresa!- donatiu.
Fem el recorregut i tot molt bé. L’encarregat ens parla de les propietats d’un grapat de plantes aromàtiques i medicinals i culinàries i espècies, i les oloram i refregam entre les mans per sentir-ne millor la fragància o les tastam per comprovar-ne el picant o la dolçor i llavors arribam a un petit cobert on ens esperen dues al·lotes joves, somrients i sensuals que ens devoren amb la mirada i es preparen per a practicar amb nosaltres i els nostres cossos tots els secrets plaers del massatge aiurvèdic.
… I després d’aquesta projecció mental, la realitat: El que ens espera és un senyor amb bigoti que podria ser el meu germà -separadas al nacer- i que em fa replantejar seriosament quina és l’edat escolar efectiva a Sri Lanka.
Però en fi, ja que hi som, i pel fet que és per la bona causa d’ajudar un estudiant en pràctiques, em llev la samarreta tal com em demanen i em deix fer. Durant uns deu minuts, l’home amb bigoti, armat amb diverses locions extretes de les plantes abans visitades, pren possessió del meu cap, espatlles, braços, mans, esquena, pit, cames i peus i em demostra que tot i ser un principiant sense gairebé coneixements en la matèria, és capaç de relaxar-me fins a l’infinit i més enllà mentre el responsable del petit bosc aromàtic s’encarrega del nebot.
Una bona feina, sí senyor, que mereix un donatiu limitat, perquè en Pol ha deixat clar que no està per a dispendis i a mi ja m’està bé.
Ens acomiadam del ‘jove’ massatgista en pràctiques i anam cap al tuc tuc, però de sobte el recorregut fa un revolt estrany i acabam dins una caseta ben guarnida de tota mena de derivats de plantes sintetitzats en càpsules i pastilles i, evidentment, un atent comercial amb extrema disposició per a atendre’ns i assessorar-nos sobre les propietats miraculoses de cada producte.
Jo li deman per alguna cosa per a l’ardor d’estómac (l’abús del picant, la cafeïna, l’alcohol, el tabac i tota mena de psicotròpics a la meua quinquagenària edat, han fet que de tant en tant no estigui del tot fi de la panxa) i el sol·lícit venedor em recomana una botella plena de capsuletes.
No duc les ulleres i no puc endevinar el preu, així que li deman al meu fill nebot que me’l digui i resulta valdre uns 130 euros, la cosa.
Arruf el nas i el venedor em diu que, per ser jo, em pot fer un descompte del 10% i afegeix que una volta m’hagi acabat aquelles càpsules, no patiré mai més ardor i, a més, perdré aquells quilets de més que se’m noten i estaré previngut davant múltiples afeccions i malalties que em va recitant, entre elles, el càncer.
Tornam en el tuc tuc a l’hostal. Nosaltres sense pastilles revolucionàries i en Shanta sense la seva comissió.
WILD WILD ELEPHANTS
Arriba l’hora de la veritat. Emocionats, ens muntam al tot terreny de dues rodes motrius posteriors i marca índia inconeguda en el que després d’una hora i mitja llarga de carretera arribam a l’entrada del Juràssic Park on trobarem la versió asiàtica del segon mamífer terrestre amb els testicles més grans del món, just per sota dels d’alguns representants polítics de la vasta nació balear.
Esperam mentre en Shanta treu les entrades de l’atracció i es va formant una cua de similars vehicles poblats de carns blanques i rosades vestides de safari per a l’ocasió.
Completat el tràmit, iniciam el recorregut amb el tendal baixat per una pista emboscada que un quart d’hora després dona a un llac extens i rodejat de l’equivalent en gespa a un miler de Camp Nou’s. Tot un paradís per als addictes al golf i, per descomptat, per als elefants asiàtics salvatges.
Allí, en la llunyania, apareix el primer exemplar. Ens hi atracam lentament, no tant per a no espantar-lo com perquè la pista de terra és força irregular i està plena de tolls fangosos. Hi arribam, aturam i contemplam com l’animal pastura: Amb la trompa agafa l’herba fent petits remolins i després els sacseja per treure la terra de les arrels arrencades i torna a repetir l’operació diverses vegades fins que acumula prou quantitat d’herba i llavors l’engoleix i torna a repetir la mateixa operació mentre altres vehicles estacionen per allí a observar el ritual.
Un quart d’hora més tard reprenem el trajecte i uns centenars de metres endavant trobam un grup d’una vintena llarga de paquiderms de diferents grandàries i tons gris-marró que es dediquen metòdicament al tema dels remolins d’herba i, de tant en tant, deixen anar alguna pluja daurada i unes bones tifarades mentre es mouen amb parsimònia a una distància propera.
En aquest punt, ens anam acumulant tot terrenys fins a sumar tants vehicles com elefants, i a cada vehicle hi ha una mitjana de quatre persones que no paren de tirar fotos i vídeos i fer-se selfies amb els elefants de fons.
Me’ls mir a tots en corrua, són força més divertits i entretinguts que els elefants i pens què en deuen pensar d’ells, de nosaltres, aquelles bèsties avorrides de ser observades i fotografiades per engendres de pell clara muntats sobre cavalls de fum.
Repetim la mateixa operació dues o tres voltes més fins a arribar al final del recorregut i retornam per la pista emboscada fins a l’entrada del parc, on aprofit per a apropar-me a un arbre i homenatjar els elefants soltant la meva pròpia mini pluja daurada sobre un formiguer.
Tornam al camp base sense que en Pol hagi muntat sobre cap elefant i, almenys jo, un pèl decebut amb el safari i el seu cost econòmic. Per a compensar, en Shanta atura a la licoreria del poble. Avui, després de sopar, tastarem l’Arrack, el licor nacional a base de destil·lació de coco… Que també acabarem pagant de la nostra butxaca.
