No he plorat. Només m’ha caigut alguna llagrimeta, perquè els homes diem que no ploram.
Sortíem d’hora de la guest House després d’un bon esmorzar dolç, picant i salat en forma d’ou ferrat, torrades amb melmelada de pinya i mantega, petits plàtans, papaia, alguna mena de curri acompanyat de rotllanes de pa local i un cafè amb llet i un got d’aigua per a fer-ho baixar.
Bon i abundant esmorzar per a mi, perquè el company de viatge (18 anys, primera sortida del niu i cultura culinària basada en la pasta i el fast food) ha decidit iniciar una mena de desdejuni amb excepcions sols frutícoles, d’ou i cafè, i amb uns certs fàstics que haurà d’anar corregint per a poder sobreviure en aquest estat illa llunyà i d’estranyes taules.
Petita visita a l’habitació; ficar quatre coses a la motxilla d’atac, raspallat de dents i descàrrega de material sobrant. Com deia aquell, ‘de casa se’n surt cagat i pixat’.
«Mitjons»
Les bicicletes demanades ens esperen al pati amb el sempre sol·lícit propietari del familiar establiment, que ens dona un parell d’indicacions per a arribar a la ciutat antiga, Patrimoni de la humanitat i punt de concentració d’uns quants dels monuments i vestigis arqueològics d’un parell de civilitzacions enrere i de l’omnipresent Buda.
Coneixedor del costum d’haver de descalçar-se a l’entrada de cada temple, duc unes xancletes tot terreny que m’estalviaran el temps que invertirà el meu nebot oficialment fill a Sri Lanka, on es veu que només hi van pares i els seus pàmpols mentre els oncles ens quedam a casa aixecant el país.
«Primer desviament a la dreta, tot seguit a l’esquerra i després tot recte. No té pèrdua» ens diu el senyor amable i tot seguit, assenyalant els meus peus, m’aconsella que dugui mitjons. Li faig cas i me’n fic uns a la motxilla, però no pens fer el guiri i anar amb sandàlies i mitjons perquè no som guiri ni hortera!
Agafam la bici i au, a pedalar per l’esquerra en estretes vies poblades de tuc tucs que ens van tocant el clàxon per a advertir-nos de la seua presència i per si de cas decidim «avortar» la missió per mor del Solei que cau a plom i optam per anar en tricicle de benzina pilotat.
Però resistim i pedalem i creuem part de la ciutat de torn amb gent, comerços, parades múltiples, rotondes saturades on la prioritat és una incògnita, fums de motor i d’alguna crema de fems, perquè cremar fems i plàstics tampoc contamina tant, no?
Pedra al tall
Finalment, allà on el marasme es transforma en suburbi, apareix la blanca i no gaire llunyana silueta de el gran dàgoba -temple budista- de la ciutat antiga.
Hi arribam i tot està un poc cap per avall, en obres, perquè la temporada alta comença d’aquí a un mes i ara deu ser bon moment per arreglar, cisellar, pintar i col·locar estàtues i coses.
Uns senyors ens indiquen on deixar la bicicleta i el calçat per a iniciar la visita i prendre contacte amb la cultura mil·lenària que s’alça davant nostre.
Entram al recinte i el primer que veiem és una quadrilla de picapedrers barra escultors treballant uns blocs XXL on es van definint a poc a poc l’obra, vida i miracles de Buda. Treball sofert i admirable, aquest; calen uns 10 mesos de feina -ens explica l’encarregat- per a enllestir un dels nombrosos blocs, on les figures s’esculpeixen amb tot detall i on ens conviden a picar un poc de roca per a comprovar que la cosa no és senzilla i per fer-nos una foto que potser arribarà a algun racó de món on la gent sabrà apreciar la feina descrita més enllà del passerell que surt a la instantània fent veure que sap picar pedra.
L’oferiment
Volta de rigor al monument i retornam a les bicis i el calçat quan del no-res apareix un senyor d’edat indeterminada, però tirant a sènior i dentadura un poc lamentable (s’ho han de fer mirar, això de la dentadura, els srilankesos) que en un anglès assequible ens ofereix la seua companyia com a guia pels set temples i palaus més representatius de la zona en un recorregut d’unes tres a quatre hores on ens acompanyarà amb la seva bicicleta per «un petit donatiu».
Ho reconec, mai sé com obrar del tot en aquests atzucacs. D’una banda, perquè això de donar «la voluntat» sempre em sona a parany, de l’altra perquè si fas la visita sense tutor, et pots perdre detalls importants que faran que el teu trànsit vital continuï regat per una insana ignorància.
Petit estira-i-arronsa amb el nebot, més aviat contrari a l’acompanyament, i decisió unipersonal d’acceptar al senyor Shi Shin com a parella de ball assumint el 80% del cost de la futura donació a pagar.
El recorregut
L’aventura comença amb l’entrada al recinte més gran de la zona. Passam el primer control policial, reminiscència d’un passat poc llunyà d’enfrontament civil i atemptats, i anam caminant per la zona entre restes d’antigues instal·lacions on els monjos budistes feien vida, menjaven, cantaven, oraven i, segurament, pecaven ni que fos només una miqueta.
El nostre guia ens va explicant els intríngulis de la història amb dades numèriques referents a anys d’antiguitat, nombre de columnes i pisos i alçades i incendis que van destruir les construccions antigues per culpa de guerres que van donar un bàndol per guanyador que va reconstruir de nou les coses fins que una altra guerra ho va tornar a destruir i, en fi, que anam entenent un 50% del que ens diu, que no està gens malament, però que si voleu saber exactament què va passar, us recoman que consultau el National Geographic o que us espereu que el meu enteniment de l’anglès amb accent singalès es depuri, terme sobre el qual no som mica optimista.
Vaja, que entre guerres, pecats venials i donacions d’altres nacions ‘budistes’ com la Xina, Tailàndia o Niammar, que han permès la reforma de part d’aquest tinglado, arribam al punt on ens descalçam; guia de peus endurits i jo a peus nuets i el jove del trio amb mitjons al més pur estil europeu del centre nord, ens dirigim a un dels dàgobes més grans de la ciutat i de tot el país, una immensa cúpula blanca nuclear acabada en punxa que s’alça 75 metres per sobre les diminutes figures mortals vestides de blanc puresa que la circumden i admiren.
Llàgrimes
Allí, després d’haver recorregut unes desenes de metres, just havent creuat l’entrada principal, davant la immensitat del monument, no he pogut evitar deixar caure la llagrimeta.
Emoció? Connexió amb la sacralitat del lloc? Il·luminació?
Idò no, és que m’estava socarrant les plantes dels peus i ja no he pogut més. Feia estona que anava donant saltirons sobre la pedra grisa escalfada pel sol per a no cremar les plantes dels peus mentre provava de seguir el guia, que es notava acostumat a l’abrasió i era seguit a pocs metres pel meu nebot, foteta, veient les meues cabrioles per tractar de no cremar-me.
Ha set una llagrimeta, potser un parell o tres, tampoc ens posarem ara a comptar-les. Han relliscat galtes avall i llavors, quan la cosa amenaçava a drama, s’ha obrat el miracle en forma d’estora estreta a forma de passarel·la que conduïa a una mena de rec per mullar els peus on he xipollejat com un ànec sentint agradable frescor on uns moments enrere l’infern amenaçava amb futures i doloroses butllofes.
A partir d’aquí he seguit per la passarel·la, no sense viure algun episodi de tornar a caure a les brases quan venia algú de cara i calia cedir el pas trepitjant la magmàtica pedra, però el dolor ja s’ha fet més suportable i alguns núvols d’allò més oportuns han rebaixat la temperatura del ferm de manera que he pogut tornar a invertir la majoria dels meus sentits a interpretar la meitat dels mots que proferia l’esdentegat mestre de cerimònies que ens precedia i que anava indicant detalls històrics i numèrics amb la saviesa d’aquell que tant per vell com per diable, sap el que ha de saber per a guanyar-se el pa.
Gràcies a això hem sabut que segons com mires la gemma de damunt el dàgoba pots apreciar el reflex de l’astre rei d’un color o d’un altre; vermell, groc, blau, verd, quasi màgia. També apreciar el toilet del rei antic de torn o ficar-nos enmig d’una cerimònia budista sense rubor i ser beneïts amb la promesa de descendents sans prèvia donació d’un parell de bitllets dels petits i amb una taca grisa al front i un braçalet de cotó blanc com a obsequi.
La voluntat
Hem seguit la ruta, ja per temples més llunyans i devorats per la natura, però interessants, al cap i a la fi, fins a retornar al punt d’inici i tractar sobre allò del «donatiu», que prèvia explicació de les quatre boques a alimentar amb fotografia de família inclosa, s’ha concretat en uns 25 euros al canvi.
Una bona picossada per al senyor Shi Shin i una lleu pessigada per a la meua butxaca, tot i que he de reconèixer que hem remuntat el camí cap a l’hotel amb un grau més d’enteniment i jo, de nou calçat, força alleugerit i amb la lliçó apresa.
