Anar en bus de línia per Sri Lanka és barat, incòmode, trepidant i et permet ampliar els teus gustos musicals gràcies als bafles que duu incorporats el vehicle en qüestió a la barra porta maletes de sobre els seients, tres per banda, estrets, de mal asseure, que permeten intimar amb el company de finestra i amb el de passadís si tens la sort d’anar enmig.
Accés al bus
Trobar la parada adequada per a algú sense domini del singalès i amb un anglès que faria tremolar els pares de la reial acadèmia, és un poc complicat, però no impossible. L’ajuda dels locals, sempre disposats a donar un cop de mà, o la guia d’un sol·lícit pilot de tuc tuc que et deixarà a l’estació pertinent, són bàsiques per a un inici de viatge exitós.
Hi ha dos tipus de parades: L’estació d’autobusos convencional i la parada de bus en algun punt geogràfic a tocar de la carretera on has d’aixecar la mà per reclamar que aturi al xòfer del bus de la línia que t’interessa (gràcies, recepcionista del primer hotelet, per acompanyar-nos a la parada i aixecar la mà per nosaltres. God bless you!).
Hi ha dues modalitats de pujada al bus: La del vehicle aturat on càrregues la motxilla rapidet, que no tenim tot el dia!, i accedeixes a l’interior, o ‘a la brava’, que és quan l’autobús redueix la velocitat sense aturar i tu t’encomanes al Sant de confiança i executes una mena de salt galàctic amb l’esperança d’aferrar-te a la barra de la porta del darrere, sempre oberta, i evitar una accidentada caiguda a una banda gairebé sempre ocupada per un toll d’aigües pseudofecals.
Un cop a la panxa del bou, tries seient, si en queda cap, i t’asseus al costat d’algú desconegut que, indefectiblement i amb un somriure sincer i curiós, et demanarà d’on ets. Jo acostum a dir «Barcelona». Millor parlar una estona de Déu -Messi- que no intentar explicar quina és la meua nacionalitat (més aviat no del tot…).
Conversa amablement curta i ulls perduts en la immensitat del paisatge després d’enretirar les cortines de curiosa decoració i obrir la finestra per a airejar un ambient sovint caldejat d’humanitat excelsa.
El Bitllet
El tiquet es compra dins el bus. Passa un senyor baixet i esmunyedís amb una petita màquina enregistradora aferrada al canell i la mà plena d’un feix immens de bitllets de tots els colors i quantitats i pardals i vestigis arqueològics impresos, i ens demana una xifra, perquè ell ja sap el nostre destí, i ens acabam entenent i fem els càlculs mentals per veure si el viatge sortirà car o barat i paguem, clar.
El Viatge
Les carreteres per les quals circula el bus, comsícomsà, a l’estil de la carretera des Cap que va al punt més elevat de Formentera: La muntanya infinita de fems de l’abocador.
La conducció, a l’anglesa i sense necessitat de gaires línies contínues per mor del clàxon, una ferramenta que serveix per a tot; avisar els de davant que vas a tota pastilla i els avances, retreure qualsevol presumpta malifeta, insultar o avisar el passatge que s’acaba el temps de l’estada a l’estació intermèdia on s’atura el transport uns minuts i hom pot satisfer les necessitats més primàries.
La qualitat variable de la carretera i la intrepidesa del xòfer fan del viatge una experiència divertida per als amants de les emocions tirant a Dragon Khan.
Les vistes, si et col·loques darrere del conductor allà on pots veure la panoràmica de la carretera més enllà del parabrisa, et poden recordar en alguns paratges a diversos versicles de les primeres entregues de Mad Max (ja no es fan pel·lis com les d’abans), amb la diferència que, per mor de no sé ben bé quina fortuna, ningú surt despatxat entre flames ni explosions en aquesta realitat que no cerca superar la ficció.
Parada de mig camí
L’estació intermèdia és un punt indeterminat entre diverses parades d’un recorregut suposadament lineal on l’autobús arriba de sobte, para, i la gent s’aixeca i baixa.
Es diferencia d’una parada normal perquè el meu company de passadís, aquell que malgrat el baqueteig constant del recorregut, ha aconseguit pesar figues i fins i tot recolzar mínimament el seu caparró sobre la meua espatlla i he entès que era involuntari i he aguantat estoicament els seus suaus embats, aquell senyor, baixa i es deixa la motxilla a dalt i llavors pens que si se l’ha deixat serà perquè haurà de tornar i ho torn a pensar, li trob la lògica, xequejo la bufeta, m’alç i baix del Tata d’edat madurada a la recerca del toilet no gaire llunyà on satisfer l’ànima torturada pel got d’aigua + el suc + el cafè amb llet del ja gairebé llunyà esmorzar.
El panorama que et trobes no és l’ideal, car són bastants els vehicles que aturen allí durant la jornada, força la gent que cerca dipositar el que és groc i el que no és groc a uns banys «a la francesa» (allò del forat i a veure qui l’encerta), i mai prou mans les encarregades de sanejar completament un espai on les essències de cadascú s’acaben mesclant fins a assolir un còctel odorífic amb notes a ou passat i desinfectant de saldo difícilment oblidables una volta s’endinsen en la profunditat dels narius.
La resta, tot bé; un local de planta baixa bastant ampli amb un taulell expositor amb quatre pica-piques estil semosa frita i diversos beuratges no alcohòlics -Coca-coles, refrescos de difícil definició que conviden a l’aventura de triar i tastar a veure si l’hem encertat o ens cal tornar a la casella del WC i, sobretot, aigua de diverses grandàries i un parell de marques, que es repeteixen a la nevera de volum generós d’uns metres al darrere on per un mòdic suplement pots adquirir el mateix producte en fresc.
De tornada al bus i havent buidat i reomplert el dipòsit corpori, m’adono que hi ha unes quantes paradetes amb diversos productes locals més o menys processats ideats per a satisfer l’instint bàsic de la fam. Opt per una panotxa de panís feta al vapor i que les mans sense guants del senyor que les ofereix banyen a una mena de recipient metàl·lic en una aigua no del tot diàfana on se suposa que es refreda i tal volta adquireix l’incert regust salat que li trob a la primera queixalada. Un mos ràpid i saludable abans de tornar a remuntar les escales del darrere del bus poc abans que hi accedeixi el xòfer, faci un parell de xiulades a sometent i engrani la marxa enrere per a procedir via avant.
El company de passadís a trobat un espai a l’altra banda. De moment estarem tant ell com jo més amples i les meves morenes podran anar més soltes sobre la ferma coberta d’escai d’un seient pensat per alguna ment malèvola sense gens d’interès a dotar-la de comoditat.
