– Bon dia, Carles. El passat mes de desembre vares guanyar la desena edició del premi de relats Helena Jubany amb el conjunt de relats curts El desconcert d’en Boyle. Tenc entès que no era un concurs fàcil, per què et vas decidir a presentar-te a aquest certamen?
Bon dia. Sempre és una aposta participar en un premi literari. Aquest, concretament, té un component que al meu parer el fa molt atractiu: l’edició del recull a través del diari Ara. L’Associació Helena Jubany edita un quadernet amb el premiat de cada edició, i se’n fa una tirada de 24.000 exemplars, que es regalen amb el diari el darrer dissabte de desembre. Aquesta forma d’arribar al lector, pens, és molt original i subtil. A més, a pesar que l’edició de qualsevol llibre pot ser bona, personalment, m’agrada molt pensar que qui hagi comprat aquell dissabte el diari i s’hagi trobat El desconcert d’en Boyle encartat entre els fulls, l’hagi pogut llegir i, després, en tractar-se d’un obsequi, hagi aprofitat el paper del quadernet per fer net els vidres, embolicar un panet oliós de tonyina, fregar en terra, ventar-se o encendre un foc.
– El premi porta el nom d’una jove periodista, apassionada per la lectura i l’escriptura que, l’any 2001, va morir assassinada. De fet, encara no s’han trobat els autors del crim.
N’Helena Jubany era una jove de Mataró que va viure per la literatura i per tot allò que envolta la literatura. Escrivia relats, treballava a la biblioteca, era contacontes… i aquest premi recorda, des de la seva primera edició, la seva memòria, a partir d’aquella passió per la literatura. En aquest sentit, el premi és molt especial i emocionant, perquè es convoca, precisament, des de l’emoció que suposa recordar una persona estimada i, a més, perduda en tan dures i estranyes circumstàncies encara no resoltes. Tot el premi, des del dia que es convoca, el 26 de febrer, dia del naixement de n’Helena, fins al dia que té lloc la cerimònia del lliurament, el 2 de desembre, dia en què la trobaren morta, té una gran càrrega d’emoció. El guardó, per exemple, representa en una placa la seva signatura, en vermell, que recorda una flama que es manté encesa edició rere edició, en mans dels diferents guanyadors i guanyadores. Qui em va fer present el guardó, per exemple, va ser el mateix pare de n’Helena, en Joany Jubany, president de l’Associació. I bé, si tot premi representa una gran alegria, viure aquest premi i formar-ne part d’alguna manera, en aquesta desena edició, compartir un dinar amb la família després de l’acte, haver-los conegut, el fa encara molt emocionant i especial.
– Els relats d’aquest llibre parlen de les relacions humanes. Com t’ho fas per explicar aquestes relacions, sovint tan complexes, mitjançant textos tan curts?
Les bases del premi eren molt clares: un relat o un conjunt de relats breus de, com a màxim, vint pàgines. El fet que enviàs un seguit de quinze relats d’una sola pàgina va agradar molt al jurat. Són relats que se centren en fets quotidians, de personatges solitaris o de parelles, que es desenvolupen en situacions, la majoria de les vegades, divertides i rodones. En tractar-se de relats tan breus, les trames són directes, sense embuts, i allò que s’explica, pens, pot sobredimensionar-se i anar més enllà del relat mateix o de l’escena mateixa. En el primer conte, per exemple, apareixen dos personatges que de seguida se senten atrets, un per l’altre, a causa de la química. Però aquella mateixa química és la que fa que en tocar-se, en aquella primera trobada, i en la resta que vendran, sentin al·lèrgia un per l’altre, i tenguin picor, borronada o uïssos. El conte comença i acaba així, és això, però potser també parla de les parelles incompatibles que hem tengut, de com alguna cosa incomprensible (com la química) ens sotmet, per exemple, sense que triem la millor de les decisions. De fet, el Boyle del títol fa referència a un químic del segle XVIII, Robert Boyle, que és el primer que va definir modernament els elements. En aquestes relacions humanes, hi vaig veure la difícil o complexa o desconcertant relació, a vegades, dels mateixos elements.
– Carles, l’any 2014 obtens el premi de relats curts Joan Castelló Guasch pel conjunt de narracions Vuit Vents. Un any més tard obtens també el premi Joan Castelló Guasch amb El domini dels diumenges. El 2016 arriba el premi de poesia ciutat d’Eivissa amb l’obra Nits amb Xicana. Fa poc has rebut un nou premi amb El desconcert d’en Boyle. Que t’han aportat personalment i professionalment tots aquests premis?
El millor premi és aquell que et permet arribar a un possible lector. El jurat d’un premi té aquest compromís: considerar que un escrit sigui prou vàlid i que funcioni perquè tengui lectors. Tot premi no deixa de ser una oportunitat per tenir lectors. Per tant, per a mi, aquest és el gran reconeixement i oportunitat: que l’aposta que consisteix en un relat o en un conjunt de relats o en un poemari sigui tengut en compte per tenir lectors. En aquest sentit, em consider molt afortunat i amb molta sort perquè les apostes que he anat presentant als premis que has dit hagin tengut resultat.
– Sovint els escriptors s’acostumen a guanyar premis. En el teu cas, quan comences a escriure una obra penses en el reconeixement final?
De primeres, no. El que faig és escriure. Escriure, redactar, premeditar, llegir, regellir, desesperar-me, calcular i estripar. Tenc molt més material no escrit, no acabat, inservible, que material conclòs. De fet, evidentment, podria canviar moltes coses de contes ja publicats. Que estiguin publicats, no vol dir que alguna cosa no grinyoli, o no funcioni… Podria ser una feina inacabable. El que vull dir és que a pesar de tot això, sobretot, m’ho pas bé escrivint, molt. I quan trob que alguna cosa està més acabada i lliga, sí sé d’algun premi al qual pugui presentar la meva aposta, ho faig.
– Tens por de no rebre aquest reconeixement algun dia?
Pens que tenc moltes altres pors abans que aquesta. Si parlam de pors literàries, em faria més por que deixàs de divertir-me escriure, que no m’agradàs jugar a imaginar històries, parlar amb i de personatges, calibrar finals o no saber premeditar inicis. Pens que em faria més por pensar que ja sé escriure bé del tot, o que no tengués res a escriure ni a dir. Els premis són oportunitats per seguir aprenent a escriure. I, sobretot, per qui ho vulgui, et pugui llegir.
– Amb qui o amb què penses quan escrius?
Quan escric, pens en l’escriptura en si, en la trama, en l’escena, en els personatges… Quan regelleix i regelleix, i quan reescric i reescric, pens, sobretot, en el lector possible.
– Des del punt de vista literari podem dir que la teva especialitat són els relats breus, els contes… T’agraden els contes?
Em sent molt còmode amb el conte. És un gènere molt divertit de treballar, i també de llegir. Aquest format més o menys breu és àgil de llegir, ràpid i pot arribar a ser molt contundent. El conte és ideal per als temps que corren: veloços, sense aturar, amb poca calma i parsimònia. Fa molt, era gairebé només lector de poesia. Ara, d’ençà un parell d’anys, el que més llegeix són relats breus o contes.
– Quin és el conte que mai t’agradaria que et contassin?
El conte de s’enfadós…
– I el conte que voldries escoltar aviat?
-M’agradaria, en comptes, d’escoltar un conte aviat, que algunes coses que llegim als diaris o veim als mitjans o que passen ben prop no fossin realitat, i fossin un conte, encara que fossin un mal conte. M’agradaria poder sentir-me orgullós de ser europeu, novament, per exemple, i que la crisi i el patiment de les persones refugiades tenguessin una resposta humana i no econòmica. M’agradaria que la corrupció fos un vergonya i un total descrèdit. M’agradaria que els debats fossin tots constructius, i que la cultura i les llengües no fossin armes en mans de polítics per guanyar vots. M’agradaria que no hi hagués cap mena de presó per tenir idees. M’agradaria que el que està passant a Catalunya se solucionàs per la voluntat de la gent, de tothom, i que se’n respectàs la decisió, sigui quina sigui. M’agradaria que hi hagués més informació, i que l’opinió sigui a una columna i no a portada o doble pàgina o al llarg d’unes notícies.
-Quins són els teus referents literaris?
No puc dir que siguin els meus referents, però m’ho pas molt bé llegint Stefan Sweig, per exemple, Truman Capote, Monzó, Cortázar…
-Hi ha algun poeta o escriptor que han influenciat en la teva manera d’escriure?
Una de les sensacions més agradables que em dona l’escriptura és la d’aprendre i de seguir aprenent, precisament, a escriure. Evidentment, quan es publica o alguna obra té la sort de ser guardonada per un jurat amb un premi, això representa una gran oportunitat, perquè som del parer que si un escriu contes, novel·les, poemes o teatre és, sobretot, perquè vol que aquells contes, novel·les o poemes o teatre sigui llegit, arribi. Tot això, ho dic, perquè sincerament no sé quina manera tenc d’escriure, no sé quins poetes o quins escriptors m’han influenciat, perquè n’aprenc dia a dia. Imagín que tots els escriptors que he llegit i que m’agrada llegir d’alguna manera o una altra, m’influencien.
-Quin llibre estàs llegint actualment?
Acab de començar El cor de les tenebres, una novel·la curta de Joseph Conrad. És el relat a partir del qual Francis Ford Coppola basà la pel·lícula Apocalypse now adaptat a la guerra del Vietnam. La pel·lícula és una de les meves preferides i el relat també fa una pinta boníssima
Amb quins projectes estàs fent feina actualment? Podrem gaudir d’alguna obra teva aviat?
Un bon amic i gran escriptor, en Vicent Ferrer Mayans, em va fer veure un dia la distinció entre escriure i redactar. Em va explicar, més o menys, què li passava a ell, en aquest sentit, i jo m’hi vaig veure molt reflectit. Ell distingeix el fet d’escriure en tots aquells pensaments, inicis, diàlegs, girs o escenes que et passen pel cap en tot moment; mentre que l’acte de redactar és posar-se davant l’ordinador o llibreta en mà i posar-hi ordre. Dic això, perquè fa temps que constantment puc estar pensant en escenes, en finals, en personatges que fan una cosa, surten a passejar o es compren una capseta de cartutxos; puc pensar en escenes, inicis, diàlegs sense parar. Però asseure’m i posar-me a redactar, és una altra cosa. Això ve perquè sí que tenc més projectes, tenc més personatges a sou, tenc més trames enlaire… Que redacti tot això, o quan ho redactaré, ja és una altra cosa, i es va fent, a poc a poc. I quan s’acaba, s’acaba.
