Deixem Ella, l’epicentre del te a les terres altes de Sri Lanka, amb un sol que esterreca les neurones.
El nostre destí: Mirissa; població costanera del sud famosa per ser un dels punts de pràctica del surf. Amb unes platges fotogèniques d’aquelles on les palmeres arriben a la mar encorbades i t’hi pots asseure a gaudir de la posta de sol tot prenent un ‘Sex on the Beach’ ben carregadet mentre les cintures de neoprè ajustades de les surferes es contornegen damunt les seves taules coronant alguna deliciosa onada a dretes que va dibuixant un rínxol perfecte abans de caure vigorosa sobre la calmada arena. El paradís a la terra, vaja.
Hem decidit agafar un taxi, que costava una pasta, però ens permetia fer un quart de país en unes tres hores i mitja per les gairebé onze que t’has de tirar en autobús de línia perquè aquest ha de passar si o sí per la capital i donar una volta de mil dimonis (segons sembla, això del capdefavisme de fer passar les coses per les capitals no és exclusiu d’Spainyistan!).
A poc a poc ens atracam al sud de l’illa, vora mar. El paisatge d’extenses plantacions de te dona pas a una extensió més selvàtica i de planura esquitada per zones humides amb búfals d’aigua fent l’hipopòtam.
Agafam un desviament i deixam les carreteres «normals» srilankeses, les entretingudes vies de bus atrotinat que era l’únic que coneixíem fins ara, i entram a l’autopista.
D’acord, una autopista una mica d’estar per casa, amb dos carrils per banda i una mitjana un poc precària. En tot cas, una via ràpida que permet anar a cent per hora sense patir per endur-nos cap tuc tuc pel davant.
Encara som a una certa distància del nostre destí i ja es veu l’oceà i el dia és ideal i a l’horitzó mariner apareix algun núvol que deixa pas a una tempesta llunyana que es va aproximant i de cop i volta anam per l’autopista com si això fos un túnel de rentat dels bons, dels que pagues uns calerons de més i et deixa el cotxe brillant com acabat de sortir del concessionari. L’extensió de la capa ploranera celeste perdura la resta d’un camí que ens fa deixar la via guai per a introduir-nos en la grisor d’unes poblacions costaneres de carretera entollades on el taxi circula a cop de la mecànica veu de la fèmina guia del Google que li va indicant al conductor allò de girar a dreta o esquerra i seguir recte noséquants centenars de metres més per tornar a girar i anar esquivant patacs d’aigua i figures amb impermeable fins que fem el darrer gir i arribam a l’hostal de torn descarregant ràpid perquè plou, agraint al taxista el servei prestat, saludant al nostre nou amfitrió fent que sí amb el cap i un somriure perquè tenim ganes d’arribar a l’habitació, descarregar motxilles i pensar què carall fem a la Meca del sol, surf i platja enmig d’una jornada que s’entesta a oferir-nos una pixera atmosfèrica constant.
Compartir viatge amb un fillnebot de 18 anys impulsiu i amb ganes de cremar calories em fa deixar de banda la meua ponderació i propòs d’anar a la platja tot i la pluja, a veure què hi trobam. Calçats només amb banyador i xancletes de dutxa, tot seguint les indicacions de l’atent propietari de l’hostaleria, ens endinsam carrer avall enmig d’una fina dutxa de tropical fins a arribar a la platja tot travessant mig quilòmetre de construccions lletges destinades a absorbir turistes en temporada de menys excessos hídrics.
Lletjos els accessos però bonica la platja. Això sí, amb només tres al·lotets del poble remullant-se en una petita zona a recer de les onades de marca de bandera roja que oneja arena enllà.
Ens remullam i decidim tirar més al centre de l’arenal, allà on no hi ha extrems boscosos de jungla tacada per algun inoportú edifici ni rocam ple, segons ens ha dit l’encarregat de l’hotel, d’eriçons tropicals que més val la pena no anar a emprenyar.
Ens resta una vasta superfície de platja d’un parell de quilòmetres sacsejada per onades de dos metres i mig a tres i la pluja que va caient sobre nosaltres, únics banyistes ara mateix, mentre els guiris ens observen des de les terrasses mig cobertes que serveixen còctels ensucrats de garrafa i els socorristes, asseguts a una còmoda i tapada torre de guaita, es deuen preguntar què hi fan, aquí, aquests dos.
Idò saltar cap a l’aigua. Primer, el jove, beneïda inconsciència, i després el que ja va barda avall en resposta al repte aquell que mai falla entre mascles: Allò de… A què no hi ha collons!?
I n’hi ha! En concret, dos, que es mullen com la resta del cos, lluiten per sortejar els embats de les primeres ones i finalment es posen a l’altura dels altres dos -collons- a la recerca d’una onada prou gansa per a remuntar nedant, allargar braços i surfejar estirant el cos fent-lo servir de taula i deixant-se arrossegar per la força de la natura fent la croqueta humana entre escuma, corrents contraposades, arena en suspensió i milions de litres d’aigua.
Tot això amb els ulls tancats per a evitar que la sal i l’arena et destrossin la còrnia, i provant de no colpejar molt fort el fons marí -per sort arenós- a la recerca de sortir del remolí i respirar una mica d’aire mentre s’escup l’aigua salada que no s’ha escolat gargamella avall.
Una pràctica digna de persones a les quals els falta un bull, però que a la que duus un parell pagès de rebolcades i li has pillat el trunquillu, fins i tot mola!
El temps ens regala alguna claror entre núvols i alguns descerebrats més se sumen al masoquisme de les onades. Ens hi estan ben bé un parell d’hores, fins que les ones comencen a guanyar en intensitat i un dels baywatch té a bé de fer anar el xiulet i convidar-nos a sortir de l’aigua abans no hagi d’aixecar-se de la seva torre per baixar a rescatar algun dels locus que xalem entre batzegades fent cas omís del vermell de la bandera i ignorants dels corrents que imperen a la zona i que et poden arrossegar metres endins i llavors ves a saber tu com tornes i el socorrista t’ha de venir a buscar amb la moto d’aigua i dir-te malhumorat que per què no li has fet cas quan ha fet sonar el xiulet des de la seva comoditat. I nosaltres, intrèpids però respectuosos amb l’autoritat i temorosos de qualsevol sanció, escollim plegar veles per avui i tornar a l’hotel ben xops.
Ben bé a punt d’arribar al nostre ‘Pearl resort’, comprovam que just al solar del costat hi ha unes petites instal·lacions quadrades i rectangulars que s’alcen uns pams sobre el terreny inundat i herbaci, amb inscripcions en singalès i algunes fotografies desmillorades de persones que possiblement hi seran presents sols en ànima. Començ a entendre per què l’habitació estava d’oferta, tan a prop de Tots Sants.
Plou de nit i un rajolí d’aigua ens visita des d’una de les cantonades de l’habitació i l’aturam amb una estora. De matí també plou, i la mar no convida a deixar-s’hi anar, així que davant la incomprensió del nebot, decidesc dreçar-me l’impermeable i anar a fer una de les poques coses que faig sempre quan viatjo, és a dir cada dècada més o menys: Cercar un saló de bellesa i sotmetrem a una acurada sessió de pedicura i manicura.
A la dona que m’atén se li gira feina amb les meves urpes, però és un matí plujós d’entre setmana, no hi ha cap clienta a la vista i a poc a poc va retallant, llimant, posant cremes, rascant i escurant les ungles i rodalies d’un peu i l’altre, alternant-los. Mentre un mereix la seva atenció, l’altre reposa en remull dins una solució sabonosa, estovant-se, per a facilitar un poc els processos posteriors de rascat de durícies i ulls de poll i acabar amb un agradable massatge amb crema revitalitzant del que en vaig prenent apunts mentals per si alguna futurible amant necessita atencions meves post coit.
Després dels peus de porc, arriba el torn de les mans de ministre, una feina més senzilla i agraïda que és duta a terme amb la mateixa professionalitat i agradable massatge final.
S’acaba la sessió, li deman quant a deure, m’ho diu i és un poc més car que déu anys enrere, però pago content, li don gràcies sinceres i parteix cap a l’hostal tot lluint els peus i les mans d’una altra persona.
Somric, els senyors dels tuc tuc em saluden i tant me fa que la pluja gairebé torrencial hagi fet sobreeixir les aigües negres del clavegueram perquè allí, sota el mig pam d’aigua tèrbola que inunda el carrer de banda a banda, hi ha una cosa que brilla: Les meves renovades i polides ungles!
