Verd és el primer que anuncia Sri Lanka quan la seua silueta apareix entre els núvols per la finestra de l’avió no gaire gran que ens deixarà a l’aeroport internacional i més aviat petit de Bandaranaike, relativament a prop de Colombo.
Gestions fàcils; poca cua, els 60 dòlars d’un visat que segons el ministeri d’exteriors dels espanyols no calia i un taxista amable i pacient que ens ha gestionat el desplaçament de 10 euros que ens durà a l’hotelet de cinc habitacions i dues plantes on passarem la primera nit de jet-lag.
La segona paraula és caos, acompanyada de ‘controlat’, perquè aquí la conducció (per l’esquerra, com a digna excolònia de l’imperi dels amants de l’alcohol de saldo i el balcòning per desesperació) és descontrolada i a cop de clàxon, les voreres una figura retòrica i els passos de vianants una trampa mortal si vas pensant que la furgoneta, tuk tuk o camió de torn reduirà la velocitat i s’aturarà perquè el teu cul blanc passi contornejant-se a l’altra banda d’aquesta hipotètica avinguda de quatre carrils, dos sentits i una contaminació constant.
Vaja, Àfrica -estimada Àfrica!- amb algunes notables variacions i una petjada més índia que xinesa, tot i que l’accent groc es pot apreciar aquí i allà prenent forma de productes diversos.
El tercer mot és la pluja, potser el Montsó, que arriba gairebé de sobte perquè encara no en coneixem els símptomes i sí els efectes. Constant, intensa, mullant sobre mullat acompanyant una intensa xafogor de trenta graus centígrads que convida el cos a transformar-se en una font d’aigües pures i cristal·lines que rodolen joioses esquena avall fins a perdre’n el nom.
També la pluja de l’ànima, aquella que si no la controles, destil·la desànim i tristor i no et deixa dormir en repicar les planxes de zenc del teu cor. Però no t’enganyis, aquest és un nou viatge i malgrat la pluja i potser amb la seva ajuda, acabarem trobant…
