– Acabes de guanyar la 39a edició del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero per la novel·la Els cossos Elèctrics, en què consisteix aquest premi?
És un premi que es dona a una novel·la breu i inèdita. Les bases exigien una extensió mínima de 150.000 caràcters amb espais i com a màxim 230.000. Entre 80 i 120 fulls, perquè et facis una idea. I el premi, a banda d’una dotació econòmica de 2.200 euros, és la publicació a l’editorial Empúries de l’obra guanyadora.
– Com et vas decidir a presentar-t’hi?
Fins ara sempre havia treballat el relat i el conte, i per a mi era un repte plantejar i treballar una novel·la, i el fet que el premi exigís que fos breu, potser em va animar a presentar-m’hi, amb la idea de passar alguna ronda, ser valorat pel jurat i descobrir en quin lloc acabava. Les actes de cada edició es pengen a la web del premi una vegada s’ha fallat, i es poden seguir les valoracions que el jurat va fent fins que acaben amb una obra finalista i una obra guanyadora.
– S’havien presentat 43 obres de Girona i Barcelona i la resta de Catalunya, València i ses Illes, al final has guanyat, com et sents?
Imagina-t’ho… És un premi que té molt de ressò a l’àmbit dels Països Catalans, i s’hi presenten d’arreu. L’any que ve se’n farà la 40a edició, i això vol dir que és un premi més que madur, molt assentat i amb molt de recorregut i reconegut. Un premi que té al darrere, a més de tota la gent de la Llibreria22, amb en Jordi Gispert com a gerent, que és la que l’organitza i convoca, la sala La Planeta, que és on s’atorga, una editorial tan potent com Empúries que és la que edita l’obra guanyadora. I si no n’hi hagués prou, encara que no n’estic segur, em varen comentar que era el primer illenc en rebre’l, i com a pitiús, com a eivissenc de Formentera o com a formenterer d’Eivissa, com t’agradi més, em fa més il·lusió encara.
-Tenc entès que et varen telefonar i et varen dir que havies estat seleccionat per aquest premi però no et varen voler dir si havies estat el guanyador o el finalista i la cosa canvia, veritat?
Sí. Això, si et som sincer, no ho vaig saber dur gaire bé. Em telefonaren dissabte passat per dir-me que hi havia d’anar, que hi havia dos obres seleccionades, que una era la guanyadora i l’altra la finalista, però que fins al dia de l’atorgament, en la mateixa gala, no se sabria ni es podia anunciar. Per tant, hi vaig anar a cegues, amb la il·lusió que la primera novel·la que treballava fos, com a mínim, finalista del premi Casero, una cosa genial, però també amb aquell suspens dins el cos.
– De què parles en Els cossos elèctrics?
He d’anar alerta de no fer espòiler, ara que aquesta paraula ja està admesa i surt al Termcat, però sí que et puc parlar de l’estructura, perquè també és una cosa que el jurat va valorar especialment. Record que digueren que era una mena de tríptic, perquè a banda del que s’hi mostra, la novel·la es desenvolupa en tres jornades, en tres dies. I en cada un d’aquells dies, hi parla un dels tres personatges amb veu d’Els cossos elèctrics. També puc dir que tota l’acció travessa una Eivissa reconeixible: Vila, Sant Miquel, una casa al camp…
– Els protagonistes d’aquest llibre baixen als inferns, hi ha un final dramàtic. És novel·la curta però tinc entès que no és una narrativa amable. És cert?
Això de la baixada als inferns també ho digueren els membres del jurat… Jo no ho acab de veure, però segurament m’equivoc. En tot cas, sí que destacaren que en la novel·la es mostrava, més o menys, una destrossa moral arran del turisme. I aquesta visió em va agradar molt. Quan parlam de les societats turístiques, és molt visible la petjada que deixa sobre el paisatge, sobre la costa, sobre el territori i el medi… Però també hi ha una petjada més invisible sobre la societat en si, sobre la cultura, la forma de relacionar-nos, d’habitar, de viure les illes… No vull dir que el turisme sigui bo o dolent, no estic qualificant-lo. El turisme hi és, i prou, i se’n viu. Això em queda gros… Només pens que possiblement no es té prou en compte la petja menys visible del fenomen, que potser és la més crua. Però tornant a la novel·la: no va sobre turisme, però la seva empremta hi és d’una manera contundent.
– El premi et permetrà publicar la teva obra. Per quan està previst que es pugui trobar aquest exemplar a les llibreries?
Si no hi ha res de nou, el 22 de gener es presentarà a Barcelona al matí, i a Girona a la nit. És un premi que va pertot, però que fa gust especialment de Girona, de la seua vida cultural. Ho vaig veure el dia de l’atorgament, en una sala plena molt entusiasta. A més, abans del lliurament, es va recordar na Cristina Cervià, una reconeguda actriu que ha faltat enguany, i va ser un acte ben especial i molt colpidor. No volia ser cap homenatge, volien només que hi fos.
– Has fet novel·la curta, poesia… veig que pots amb tot. Amb quin gènere et sents més còmode?
He fet una primera novel·la, ja veurem què farem més. Potser no parlaria de comoditat, perquè quan estic treballant un text, buff, pens que no dec posar cara d’estar gaire a pler. El que vull dir és que, com a mínim per a mi, la cosa va de provar i provar, refer i refer, rellegir i rellegir el que tens escrit. I això, sense cap seguretat que estiguis solucionant la cosa. Ara bé, m’agrada, evidentment, hi pas gust. Tenia plantejat mentalment una primera versió d’Els cossos elèctrics des de fa un any o un any i mig, amb notes i escenes. Però ha set aquest agost que m’he posat en la redacció definitiva, aprofitant dos setmanes de vacances. Ben prompte, he fet jardí, he mogut pedres per fer un hortet a la casa on visc de lloguer, i quan la calor guanyava, a l’hamaca de l’enramada a redactar.
– En el cas de la narrativa curta, com és el teu procés d’escriptura? Com t’enfrontes a un paper en blanc?
En el meu cas, el paper mai està en blanc perquè constament vaig anotant en llibretes propostes, idees, escenes, plantejaments i tot allò amb què conformar el text. Vull dir que mai començ de zero i obr l’ordinador i m’hi pos, sinó que quan vaig a redactar, tenc cert camí traçat que puc seguir o no. Possiblement es tracti precisament d’això, de seguir o no aquests primers camins traçats per veure on duen.
– Segueixes escrivint en llengua catalana… ets conscient què el teu públic segueix sent minoritari?
Mai no m’ho he plantejat, la veritat. Les llengües no van de números o xifres, però és evident que el català, amb més de vuit milions de parlants, la setena llengua més parlada de la Unió Europea, és una llengua menys parlada que el castellà, l’anglès, l’alemany, l’italià… I? Som la comunitat lingüística que som, riquíssima amb matisos, com qualsevol altra llengua. L’obra, que ha guanyat a Girona, mostra les formes verbals i el nostre repertori lèxic més pròxim, per exemple. Imagín que tothom que escriu tria la llengua que té més a prop, la seua, com un acte de normalitat més.
