És negra nit i tan sols una mitja lluna vaporosa cau tènuement sobre el molí vell de la Mola i perfila els camps ja abandonats que se’l miren des del segle XVIII. De sobte ens sobresalta la pal·lidesa immaculada d’un ocell que ens ha passat a tocar sense fer la més mínima remor. Una gavina? No. Malauradament, les colobres que ja repten furtivament per tots els penya-segats de l’altiplà han estat devorant les cries de les aus marines i les gavines cada any són més escasses. Es tracta, sens dubte, d’una olibassa (la lechuza en castellà).
Ni el DJ Pharma, ni les italianes amb tacó d’agulla, ni les caipirinhes del Blue Bar: la reina de les càlides nits d’estiu formentereres és l’olibassa. Enguany, a més a més, una parella d’olibasses han fet niu a recer de la teulada cònica de cepell que corona el Molí Vell de la Mola. Ens ho ha fet saber en Roger, un ornitòleg de l’illa que ha estat gravant les olibasses adultes mentre alimentaven les dues cries que han crescut al molí i que la setmana passada ja van començar a volar.
La Maria (viuda d’en Joan des Moliner), que durant el dia obre el molí per als visitants, no recorda que hagués passat mai abans, i està encantada. Cada matí en recull les egagròpiles, que molts confondrien amb excrements, però el cert és que les olibasses, com totes les rapinyaires nocturnes, les regurgiten per la boca. Es tracta de paquets compactes de pell, pèl, ossos i tot allò que no és digerible dels petits mamífers que conformen la seva dieta. De fet, també s’hi pot trobar algun petit borrissol de ploma, perquè de tant en tant cacen ocellets, i fins i tot sargantanes. Però sobretot s’alimenten de petits rosegadors, molt abundants en aquesta illa tan plana i farcida de camps i feixes. N’hi ha tres espècies: els ratolins de rostoll, els ratolins domèstics i les omnipresents rates de coa blanca (el lirón careto).
De moment, i mentre no deixem que la població de colobres exploti i s’escampi per la resta de l’illa, d’aliment no els en falta, i les olibasses segueixen sent comunes en tots els camps i pobles. Només cal asseure’s quan cau la nit a la terrassa de Can Toni, a la Plaça de Sant Ferran o fins i tot en qualsevol terrassa renouera d’Es Pujols, i el vol majestuós de la gran olibassa ens recordarà que hi ha tot un món, màgic i primitiu, que s’oculta entre les branques dels pins i les pedres de marès.
Bo i així, precisament el mes passat la Sociedad Española de Ornitología va publicar les dades censals de les poblacions de rapinyaires nocturnes que recopil·len des de fa dotze anys i els resultats són alarmants: el nombre d’olibasses s’ha reduït en un 13% en el conjunt d’Espanya i en un 50% a les Balears.
Les olibasses solen pondre a mitjans de primavera i els ous eclosionen al cap d’un mes. Les cries romanen al niu un parell de setmanes i a continuació, a principis d’estiu, ja comencen a voletejar i alimentar-se soles. Les del molí vell, per tant, han fet niu tard, i probablement ja no tornaran a niuar aquesta tardor. En Roger ens explica que, a Formentera, les olibasses coexisteixen i comparteixen la nit amb dues espècies més de rapinyaires nocturnes: el petit xot (autillo en castellà) i l’enigmàtic mussol banyut (el búho chico), que viu més ocult entre les pinedes que no pas en camps oberts. També hi ha dues espècies més d’ocells nocturns que no són rapinyaires: el Xebel·lí (alcaraván) i l’enganyapastors (chotacabras). Totes elles tenen uns cants molt especials i absolutament inconfusibles. Si un capvespre us atanseu al Molí Vell i sentiu un «sh» allargat, com si algú us fes callar, són les olibasses que, amb aquella dignitat impertorbable, com si fossin els esperits dels nostres avantpassats, ens demanen que respectem el silenci de la Formentera antiga.
